Lladres, serenos, llibres i ràdio

[La Panxa del Bou, 26 de gener de 2008]

Sóc lectora, moderada, de novel·la policíaca. Sobre el gènere, m’agrada que la novel·la vagi una mica més enllà del que és el crim i la seva resolució i que no hi hagi una violència excessiva, la veritat. En general, les novel·les escrites per dones són molt menys explícites pel que fa a la sang i fetge que s’hi recull i m'agraden més. Ja aviso que no entro en valoracions literàries, ep.

La novel·la policíaca sovint es planteja com una mena de joc macabre, i no deixa de ser curiós que les persones tinguem una estranya tendència cap a aquesta temàtica, fins i tot en les seves manifestacions més subtils. Les novel·les de gènere tenen alts i baixos constants, es mouen segons les modes i tendències del moment i de vegades es titlla de novel·la de gènere un llibre que va molt més enllà i que pretén molt més que no pas descobrir l’assassí el qual, com deien abans, moltes vegades és qui menys sembla, és clar, i això passa fins i tot en la vida real.

La conselleria d’interior ha convocat un premi de novel·la negra. Aquesta dèria de les institucions per fer de promotors culturals és ben curiosa. Saragatona en parla, i no afegiré res al que ja he comentat al seu blog. Sempre es bescanten els premis, jo mateixa recordo quan en una reunió de mestres ens va anunciar un professor-escriptor, amb gran alegria, la institucionalització del Pere Calders per a funcionaris d’ensenyament, vaig protestar i vaig dir que, en tot cas, el que calia era habilitar uns canals per tal que obres dignes trobessin un camí, més enllà dels premis. Però els premis, en aquest món literari nostrat, encara tenen una funció, sobretot de cara a la gent poc coneguda. Són una possibilitat. És clar que de vegades els famosos també es deixen temptar pels diners i la publicitat que representen i aquest seu objectiu resta malmès, com en el cas del premi d’Alzira, que em comentava Empar.

A l’Hospitalet es dóna un premi important de novel·la negra, però tan sols s’hi poden presentar llibres en castellà. Vaig esbrinar sobre el tema, sembla que ve condicionat per l’editorial que el publica, però no em sembla massa bo, això de barrar el pas a llibres en català, a casa nostra, quan d’altres premis admeten les dues llengües, entre els quals, alguns d’infantils i juvenils. El que convoca la conselleria és en català, així tindrem de tot, doncs, i ja no haurem de patir. No vull entrar en el tema català-castellà, que resulta espinós, al capdavall tampoc el de l’Hospitalet és l’únic cas d’exclusió del català i també hi ha molts premis que només són en català. Quants més serem, més riurem. El que no sé és si més publicarem, això és un misteri.

El que m’ha agradat molt és que amb això de la setmana negra –i no és una broma macabra- es recuperés en Taxi Key, encara que tan sols en un capítol, que es representarà en viu i en directe a l'Auditori, crec. Es veu que a la famosa llibreria de la Barceloneta han aconseguit guions originals de Luis G. De Blain, el seu guionista, que després va ser l'extraordinari Míster Belvedere del Fotogramas, poc recordat avui, malauradament, i això que va morir l’any 2001, fa quatre dies. Taxi Key mereix una bona sèrie de televisió, em sembla. Fa anys van fer una minisèrie policíaca, amb concurs inclòs, Les claus de vidre, per tevetrès, van dir que en farien una segona tanda, però potser no va tenir prou èxit i la cosa es va quedar a mitges. Malauradament, Jaume Fuster ja no és entre nosaltres, i aquella revista, El Món, on es van començar a publicar aquelles narracions, a les quals, per cert, vaig treure molt de suc a l’escola, fa anys, amb l’alumnat de segona etapa, va desaparèixer, com tantes altres bones publicacions del temps de la transició. El guió amb concurs posterior, per tal de descobrir l’assassí i explicar com se l'ha descobert -sempre fa alguna relliscada i diu alguna cosa que no hauria de dir, el criminal- crec que encara funcionaria.

Jo vaig escoltar durant molts anys el Taxi Key, ja en l’etapa d’Isidre Sola com a protagonista, és clar, perquè abans havia estat Palmerola, el detectiu, qui, per cert, també va ser Key al cinema. La ràdio era la reina, en aquella època, ja he escrit sobre el tema en alguna ocasió. És una llàstima que hagi perdut el seu vessant teatral, novel·lístic, que avui és residual. De vegades l’escoltava, quan era petita, al pis d’una veïna de dalt de casa meva i quan baixava l’escala em semblava veure ombres per tot arreu. De la mateixa manera que Tambor tenia el Cascabel a Radio España, Taxi Key tenia el Nicols. No sé qui era el guionista del Inspector Nicols, no ho he sabut trobar, em sap greu. Taxi Key anava lligat a la Letona i el Cacaolat, productes de les granges Viadé, encara en actiu al seu establiment entranyable del carrer Xucla, sempre amb molta gent, i que no han perdut pistonada ni qualitat, la millor xocolata desfeta de la ciutat i aquella extraordinària llet mallorquina, mmm. Nicols era patrocinat pels Perfumes Júper, que no sé si encara existeixen, però em sembla que no. El gènere policiac permet entrar en temes conflictius des d’un punt de vista, fins i tot, una mica més lúdic. Perquè la novel·la policíaca, si és excessivament realista i dura, es fa difícil de pair, potser pel fet que sabem, quan ens fem grans, que no és ben bé un joc, el crim, sinó que el món és ple d’aquests afers sense sentit, que no entenem massa. L'efecte catàrtic em sembla prou evident, com també el de la por que provoquen els contes infantils, encara que cada vegada es censuren més per tal que els infants no pateixin. Ja patiran més endavant. Però és que passar una mica de por, de petit, és un estrany plaer, segons com. I potser, una necessitat i tot.

El gènere té molts seguidors que fan una gran tasca: la llibreria esmentada, la Biblioteca de la Bòbila, Blogs com el d’en Francisco Ortiz... Té autors de culte, com Simenon, i autors que han patit un cert menyspreu, però que després han estat reivindicats, com Agatha Christie, que va representar el gènere durant una llarga època i que té una biografia excepcional i molt atractiva per a totes les dones amb aspiracions, ensems mediàtiques i literàries. I amoroses, doncs després de l'abandonament del seu primer marit, va trobar l'arqueòleg fidel, més jove, aventurer i atractiu, ves. Toma castanya! Durant els darrers anys, com en tants altres tipus de novel·les, els autors han sorgit com els bolets, a tot el món. Els intents, a casa nostra, no han acabat de fer forat, malgrat l’esforç que van fer Pedrolo, Fuster... i algunes incursions puntuals de molts altres escriptors i escriptores en el gènere, fomentats per col·leccions que van sorgir durant un temps, com les de la Magrana. Tot té el seu moment i si no toca, malament, com va succeir amb aquella emblemàtica Cua de Palla, que va sortir al mercat quan volíem realisme social o alguna cosa semblant. Jo crec que caldria analitzar perquè, en el nostre present, tenen tant d’èxit la novel·la pseudo-històrica i el gènere fantàstic. En canvi, la novel·la rosa, no ha acabat de reeixir mai, en català. Encara no estem per a romanticismes, es veu. Si a Interior han tret un premi per a un llibre policíac, quina conselleria podria fomentar un premi per a novel·la rosa? O un premi per a un llibre fantàstic o de ciència-ficció?