13 de gener del 2024

Sospitosos habituals

 

(Sospitosos habituals, Núvol, 12 de gener de 2024)

Ilumi Ramos

L’any 2011, Errata Naturae va publicar el llibre Interrogatorios, que recollia les minutes dels interrogatoris realitzats pel jutge Sylvester Syan a l’escriptor Dashiell Hammett a causa de les seves activitats antiamericanes. Dotze anys després, Editorial Clandestina publica Interrogatoris, una obra en què Àlex Martín Escribà conversa amb onze experts sobre la relació entre el gènere negre i la memòria. Totes dues obres amb el mateix títol i tots dos amb uns protagonistes de luxe.

Àlex Martín Escribà © Victor M. Picado

La llista d’entrevistats a Interrogatoris: gènere negre i memòria, en gran part francesos, no és banal. Encara que algunes converses com les de François Guérif i Benoît Tadié, desvien el focus cap a la novel·la negra nord-americana; o Massimo Carlotto se centra a Itàlia i Jordi Canal i Artigas, Georges Tyras i Andreu Martín, a casa nostra; és a França on s’ha estudiat i utilitzat profusament el paper de la memòria en el gènere. D’habitud, contra l’oblit, per explicar el present i les pulsions del seu passat. Així que la tria és conseqüent amb aquest domini francès.


L’obra parteix d’una introducció que ens permet dibuixar el mapa mental de l’investigador: la seva hipòtesi, l’elecció de cada testimoni, l’aportació que fa cadascun d’ells al cas. Una petita menció inicial ja admet que l’especialista Claude Mesplède, malauradament absent i que ens podria haver donat una valuosa declaració, el va posar en la pista del primer sospitós.


Però cal recordar que un interrogatori té dos objectius clars: apropar-se a la veritat dels fets i arribar a una confessió de culpabilitat. Tenim un investigador, però és evident que no és només això perquè en sap massa. Però, i la resta, qui són en realitat? Experts o sospitosos habituals? Dates, noms i citacions omplen el seu discurs i res no perd passada; perquè no ens expliquen què n’opinen, sinó què en saben. I en saben molt, entre altres coses perquè són uns lectors excel·lents.


No hi ha una única visió ni una única veritat. A vegades, fins i tot, són veritats contradictòries les unes amb les altres, i el resultat no pot ser més versemblant i motivador.

El primer interrogat és François Guérif, antic llibreter d’Au Troisième œil, llibreria especialitzada de París. Editor i expert, ens situa el gènere i la recepció que té a França. La seva és una història paradigmàtica —compartida amb molts lectors— de com va arribar a la literatura després de la seva fascinació pel cinema negre. El segueix Benoît Tadié, que sent la mateixa atracció pels autors clàssics i, especialment, per James Crumley. D’ell ens recorda el meravellós començament de L’últim petó autèntic amb Fireball Roberts, el buldog alcohòlic.


Si Georges Simenon ja va merèixer un capítol a Trets per totes bandes —indispensable assaig en dos volums, escrit pel mateix autor i Jordi Canal i Artigas, que aclareix l’evolució terminològica i els subgèneres i corrents que conté el gènere negre i policíac—, ara Bernard Alavoine, amb el seu testimoni, ens dona una lliçó magistral sobre l’autor belga.


Crims per a la memòria de Didier Daeninckx és un dels millors exemples del paper de denúncia del nostre passat, que podem trobar en la novel·la negra. Amb el seu interrogatori coneixem com hi va arribar, ell, a la literatura, i el procés de creació i publicació d’aquesta història que ens recorda uns fets infames. Tot seguit, Dominique Manotti, que declara que escriu per entendre i, compromesa amb la literatura de la crisi, deixa anar els seus personatges per una realitat colpidora. Després és el torn de Jean-Bernard Pouy, provocador, de reflexos llibertaris, que reivindica un espai per a la poesia i l’humor. I d’aquí passem a redescobrir Marsella, «la Chicago francesa», amb els ulls nítids de François Thomazeau.


Com si es tractés d’una bona novel·la negra, aquests suposats interrogatoris han fet finalment que no m’importi si he estat davant d’una cort de dotze delinqüents o d’un comitè de dotze savis.

Deixem França amb l’ajut de Massimo Carlotto i el seu projecte literari per explicar el crim a Itàlia i la realitat politicosocial que l’envolta. Així mateix, ens acostem a la nostra realitat primer amb Georges Tyras, didàctic, proper i que, com a expert en la figura de Vázquez Montalbán, ens delimita el lloc de la memòria en la novel·la negra espanyola. Després, amb l’erudit bibliotecari Jordi Canal i Artigas: clar, amb ull crític, però generós, a qui les lectures i l’ampli coneixement del gènere han donat contundència a les seves opinions. I acabem amb Andreu Martín, l’obra del qual es podria analitzar per les seves fascinacions: la por, la història, el joc i Barcelona.


Tanmateix, tornem als objectius d’aquests interrogatoris. Hem arribat a la veritat dels fets? El títol ens podria haver portat a engany i per terrenys quasi policíacs, amb una percepció simplista. Perquè parlem de literatura i d’un gènere en què no tot és blanc o negre —encara que ho sembli. No hi ha una única visió i, per tant, no hi ha una única veritat: cadascun dels testimonis ens ha mostrat la seva. A vegades, fins i tot, són veritats contradictòries les unes amb les altres, i el resultat no pot ser més versemblant i motivador.


I l’últim objectiu? S’ha aconseguit, llavors, alguna confessió de culpabilitat d’aquests sospitosos habituals? No, cap ni una. Malgrat això, tots ells són culpables, com a mínim d’ampliar la meva llista de futures lectures. I no ens oblidem pas del gaudi: com si es tractés d’una bona novel·la negra, aquests interrogatoris han fet finalment que no m’importi si he estat davant d’una cort de dotze delinqüents o d’un comitè de dotze savis. Mèrit dels onze interrogats, dels testimonis i de qui porta el cas.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative