26 de gener de 2018

Jaume Fuster, l'escriptor sense límits

[El Mundo / Tendències, 25 de gener de 2018]

Rafael Vallbona

En Jaume Fuster va ser el primer autor en català professional i popular. Als vint anys de mort, un llibre i una taula a BCNegra el rescaten de l'oblit.


Si be Rafael Tasis (1906-1966) i Manuel de Pedrolo (1918-1990) són els patriarques de la novel·la negra i la literatura popular en català, Jaume Fuster (1945-1998) n'és el pare. Tasis i Pedrolo escriuen en temps difícils, gairebé sense lectors ni sistema editorial i crític capaç de defensar els seus postulats. Jaume Fuster en recull el llegat fundacional i articula un discurs literari i professional que el situa, amb tot el dret, com a capdavanter dels escriptors catalans contemporanis. El mateix Pedrolo ho diu havent llegit la seva primera novel·la, 'De mica en mica s'omple la pica': "Jaume Fuster no és tan sols un barbut (n'hi ha molts), sinó un escriptor amb tota la barba (i n'hi ha pocs). Des d'ara ja direm que d'obres com De mica en m ica... en volem més". Publicada el 1972 després de superar els entrebancs de la censura, aquesta novel·la encara ara és al catàleg d'edicions 62.

Aquesta és la tesi central de bona part de l'obra crítica d'Àlex Martín (Barcelona 1974), professor a la universitat de Salamanca, especialista en gènere negre i literatura popular, organitzador del Congreso de novela y cine negro, director de la col·lecció Crims.cat i autor de 'Jaume Fuster, gènere negre sense límits' (Alrevés), on desenvolupa aquesta idea ja apuntada als anteriors llibres: 'Rafael Tasis, novel·lista policíac' i 'La cua de Palla: retrat en groc i negre', escrit amb Jordi Canal i ara reeditat.

Fuster te clar des de jove que vol dedicar-se professionalment a escriure. El 1966 ja col·labora a Presència, i l'any següent publica 'Breu història del teatre català'. De la mili a les illes només en treu de bo l'amor de na Maria Antònia Oliver, que des de llavors es converteix en companya de vida i de literatura. Ells dos són artífex i representants genuïns de la idea de l'ofici d'escriure en català com a forma de guanyar-se la vida. I en Jaume entén que la jove estructura editorial i de premsa que existeix al tombar els anys 70, és l'instrument amb el qual construir un projecte de literatura popular, moderna i social dirigida a un ampli sector de lectors, molts dels quals encara no saben que aviat llegiran en català. Després d'un primer assaig amb 'Abans del foc', 'De mica en mica...' ja porta venuts més de 200 mil exemplars. L'herència de Tasis i Pedrolo està recollida, ara cal posar-la en consonància amb els nous temps.



'Tarda sessió continua, 3.45' (1976), 'La corona valenciana' (1982), 'Les claus de vidre' (1984) 'Sota el signe de Sagitari' i 'Quan traslladeu el meu fèretre' (1987), 'Vida de gos i altres claus de vidre' (1989) i 'Micmac' i 'Anna i el detectiu' (1993), son les altres novel·les policíaques, que Àlex Martín ha agrupat en cicles (Enric Vidal, Lluís Arquer, homenatges o experimental), segons el protagonistes o l'aspecte formal), al llibre. Aquestes obres, junt amb les de gènere fantàstic: 'Cròniques del món conegut' (trilogia 1983 i 1993), 'L'illa de les tres taronges' (1983), 'L'anell de ferro' (1985), 'La matèria dels somnis' (1986) i 'el jardí de els palmeres' (1993), el consagren com a un escriptor popular, molt llegit i molt ben valorat per la crítica. I el 1979, la cirereta, membre del col·lectiu Ofèlia dracs, que guanya el premi la Sonrisa Vertical. Aquell any comença també a fer una vasta producció de guions per a cinema i televisió, que el permet consolidar-se com a escriptor professional i modern, com els de qualsevol cultura normal. No es pot dir que la catalana sigui una cultura normal del tot, però en Jaume hi creu, és qui primer l'explora, i se'n surt.

Conscient de que cal una plataforma que permeti que sorgeixin més professionals de l'escriptura en català, a redós del Congrés de Cultura el 1977 impulsa la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.



El 1997 en Jaume és un escriptor d'enorme prestigi. Acaba de publicar 'La mort de Guillem', relat real sobre l'assassinat d'un jove independentista valencià a mans de l'extrema dreta i exemple de nou periodisme. Sense haver estudiat mai a la universitat, les facultats el reclamen. Ve a Blanquerna per parlar d'aquest llibre i els estudiants veuen la llum professional en mig de tanta foscor. Pateix per na Maria Antònia, li cal un trasplantament de cor. Porta un incipient mòbil que no apaga mai, en qualsevol moment el poden avisar. Dos mesos després és ell qui mor fulminat per un càncer.

I, poc a poc, l'oblit, del qual ara el llibre d'Àlex Martín el rescata. Quants lectors han llegit a qui dona nom a la biblioteca més gran de Barcelona?



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative