10 de febrer de 2017

Silencis rurals

[El Punt Avui, 10 de febrer de 2017]

Lluís Llort

Rafael Vallbona presenta ‘Tros', l'obra amb què va guanyar el premi Ferran Canyameres de novel·la

foto: Josep Losada

“Mai no passa res en aquest poble de muts, sords i cecs. I quan passa alguna cosa ja hi ha qui s'encarrega de silenciar-ho. Deu ser el poble on els silencis fan més soroll, de tants com n'hi ha”, reflexiona un dels personatges de Tros. Un silenci de societats en miniatura, encara més si són rurals, que Rafael Vallbona ha esmicolat en la ficció a través de la incomunicació entre un pare i un fill.
Tros va rebre el 25è premi Ferran Canyameres de novel·la que concedeix Òmnium Cultural de Terrassa i publica Pagès Editors. La trama té lloc a Alcastrer, un poble fictici del Segrià que podria ser molts, al llarg d'una sola nit, “en una nit hi passen dues vides, a través d'una mena de monòlegs interiors mostrats amb flashback”, afirma l'autor.
El Joan és un home vell i malcarat, amb l'aspror del camp i vidu recent. El seu fill Pepe ha tornat al poble en morir la mare, després d'intentar buscar-se la vida a Barcelona i haver-se-la complicat en temes de drogues. Tot i que hi ha un bon ventall d'altres figures representatives, ells dos són els protagonistes principals. “M'ho vaig plantejar com una història de silencis, de tabús, entre un pare i un fill. Les generacions derrotades per la Guerra Civil, i no vull dir només els perdedors, no van parlar de molts fets”, explica Vallbona.
El conflicte s'origina quan, la nit dels fets, pare i fill se sumen al grup de sometent que vigila les terres per evitar robatoris de fruita, d'eines, de gasoil... Un adolescent magribí mor. Pare i fill es debaten entre fugir o quedar-se on tenen les arrels mentre la policia els encercla. “En veure un documental del 33 sobre el sometent em va atreure casar les dues històries i ambientar-ho en un territori tex-mex, eixut, esquerp, que dona més sequedat a la relació entre pare i fill.”
La mort de l'immigrant no és una excusa per mostrar una visió bonista del col·lectiu. Vallbona crea els personatges des de la neutralitat, sense deixar-se dominar per la correcció. Que els jutgi el lector. “El que és políticament correcte no té sentit en una novel·la, si la volem realista”, assegura.
Com que els habituals del gènere negre estan acostumats a llegir trames ambientades a les ciutats, la recent aparició de diversos títols situats a zones rurals obre noves vies. “La novel·la negra rural comença quan la societat industrial i capitalista arriba al camp, és aleshores quan es transforma en una societat més convulsa perquè li cau el sistema al damunt, com una pedregada, i no ho paeix bé.”
Amb tot, “és una història allunyada de les típiques policíaques, no hi ha una cas per resoldre”, tot i que hi surten policies i hi ha un assassinat. “Vaig buscar alguns referents, com ara determinades narracions de Cormac McCarthy, A sang freda, de Capote, una de les novel·les més grans de la història... Com a estil, m'agrada més el hard boiled, i Jim Thompson, Hammett, alguns Simenon –no de Maigret–, Boris Vian...”
Hi ha un tema que de vegades provoca polèmiques per excés o per defecte: l'ús de la llengua oral. “Vaig descartar transcriure la variant dialectal, tret d'alguns termes concrets, perquè m'arriscava a fer un Lo Cartanyà o una mala imitació del Catarella del Camilleri...”, admet.
Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) és periodista, poeta, novel·lista, assagista, guionista i ha publicat una cinquantena de títols. Actualment, a més de col·laborar en diversos mitjans, és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative