18 de febrer de 2018

Un noi de pel·lícula

[El Punt / Avui, Cultura, 18 de febrer de 2018]


Lluís Llort





Qui coneix Àlex Martín Escribà no pot evitar relacionar la seva imatge, més per la banda conceptual que física, amb pel·lícules d’espionatge, d’acció, policíaques... El nostre home a l’Havana, perquè fa classes de català a la Universitat de Salamanca. Alguna de la sèrie de l’agent 007, perquè la seva parella té el magnetisme d’una noia Bond. Pánico en la escenaper posar una de Hitchcock i perquè Martín mai pateix aquesta mena de pànic. L’especialista, no per l’Stallone (només s’assemblen en el blanc dels ulls i el negre de... bé, tant és), pels erudits coneixements de literatura negra i policíaca que atresora. És un home afable, inquiet, xerraire i de riure fàcil, que amaga una rata d’arxiu, de biblioteca, i això li permet anar generant molta bibliografia especialitzada. Solo o en compañía de otros, perquè tant publica en solitari com en col·laboració amb altres especialistes.

Acaba de publicar Jaume Fuster, gènere negre sense límits, en què analitza l’obra del novel·lista i guionista barceloní (1945-1998), un dels iniciadors del gènere en català, juntament amb Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, de qui Martín també va publicar un assaig el 2015, Rafael Tasis, novel·lista policíac, a Alrevés, editorial en què dirigeix la col·lecció Crims.cat.

En l’assaig sobre l’obra de gènere de Fuster ens explica que el negre i policíac a Catalunya no va tenir una tradició pròpia fins ben entrada la dècada dels setanta. Fuster va inaugurar un camí que anomenava de “lladres i serenos”. El llibre mostra bona part de la recepció del gènere durant aquells anys, a més d’oferir una anàlisi de l’obra policíaca de l’escriptor: novel·les, traduccions, guions, tasques editorials, articles teòrics i documentació inèdita, com a evidència del seu grau d’implicació. Un assaig innovador infatigable i jugador compulsiu que va modernitzar el gènere a casa nostra, com ho van fer, en les seves respectives llengües, Jean-Patrick Manchette, Leonardo Sciascia, Manuel Vázquez Montalbán...

Tot just fa un any va aparèixer Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, de Martín i un dels seus companys a Salamanca, Javier Sánchez Zapatero. L’obra revisa la història del gènere a partir de les anàlisis de les principals sèries policíaques al llarg del segle XX, creades per autors com ara Alicia Giménez Bartlett, Lorenzo Silva i Francisco González Ledesma. Un panorama global amb centenars de referències entre autors, títols i personatges, tot contrastat i documentat amb un academicisme estricte.

Finalment, s’acaba de reeditar La Cua de Palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011) que Martin signa amb Jordi Canal, un altre savi del gènere, director de la Biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, que compta amb un magnífic departament dedicat al gènere. Ells mateixos expliquen que “parlar de La Cua de Palla és traçar una història de gairebé cinquanta anys, atzarosa, plena d’alts i baixos, de grocs i negres, que ha portat i encara porta molta cua”. Ens hi ofereixen la història i anàlisi de totes les etapes de La Cua de Palla i, per tant, del gènere negre i policíac des dels anys seixanta a Catalunya. Una obra de consulta i també de lectura amena.

Tot plegat fa que, tot i que visqui a Salamanca, Àlex Martín sigui, sens dubte, Un dels nostres.





0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative