Llort: “El lector agraeix una bona història”

[Punt de llibre, 24 de setembre de 2014]

Marià Veloy

Herències col·laterals (RBA-La Magrana) és la nova novel·la d’en Llort. Dos anys després de Si quan et donen per mort un dia tornes, la seva primera —i particular— incursió “conscient” en la novel·la negra, torna a jugar amb les lleis d’aquest gènere. Sense cap detectiu ni cap cadàver, la història comença amb una escena que ens fa pensar en pel·lícules de zombis, però de seguida ens porta a altres paisatges, tots lligats per un pis de l’Eixample que es converteix en una mena de McGuffin que concentra les misèries humanes. Una velleta amb més caràcter del que pot fer pensar la seva cadira de rodes, una família benestant en decadència que no perd l’esperança de viure sense treballar i, fins i tot, una rebel·lió de iaios sense gos ni flauta.

En contra del primer manament del periodisme cultural, quan ens trobem a un racó de la llibreria Laie, no encenc la gravadora. De seguida, començo a elogiar l’ambientació del barri de l’Eixample. «He fet feina de documentació perquè tot sigui versemblant, però el pis on passa bona part de la història no el trobaràs pas: només existeix al meu cap», fa en Llort amb naturalitat. I quan li pregunto sobre els personatges, tots amb un secret que els arrodoneix i fa que la novel·la tingui més arestes, admet que és una novel·la treballada. «M’agrada cuidar els detalls i, tot i que vaig enllestir la primera versió en un estiu, vaig treballar-la durant gairebé un any sencer», m’explica mentre el cambrer —per fi!– ens serveix el café amb gel.

Ara sí, amb la gravadora enregistrant les nostres paraules, intento ordenar els meus pensaments. Començo fent un repàs de la seva trajectòria, i li faig notar que, després de set novel·les amb ambientacions molt diferents, continua mantenint els trets del seu estil. La tensió narrativa fa que avancem les pàgines amb rapidesa, sempre hi ha una pinzellada d’humor i els diàlegs flueixen amb la velocitat d’un repartidor de pizzes quan juga el Barça. Tot i això, ara sembla que la seva narrativa s’hagi instal·lat a Barcelona, amb personatges quotidians que amaguen secrets de vegades terribles, i fent veure que és un escriptor de gènere negre. «Ara em sento més lliure escrivint», confirma en Llort. «Abans patia més, perquè tenia la necessitat de construir una novel·la al voltant d’una idea, com és el cas de la violència amb Trenta-dos morts i un home cansat. Amb les dues últimes novel·les, en canvi, he deixat de banda aquest tipus de cotilles, diguem-ne intel·lectuals, i em centro en la història que tinc entre mans. M’ho passo millor.» I sembla que els lectors han notat aquest canvi, perquè de Si quan et donen per mort un dia tornes se’n van fer dues edicions —en plena crisi del sector!—, i Herències col·laterals està tenint bones crítiques i, pel que diuen alguns llibreters, bones vendes tot i que ha sortit fa poques setmanes. «Sí», diu en Llort amb un somriure entre trapella i discret.

Tornant a la novel·la, li pregunto si, com diu la nota final, va sorgir d’un cas real. «És veritat, sí. Vaig partir d’una notícia d’un cas real que va passar a França, però l’he adaptat a aquí, i he inventat tota la resta. El present de la novel·la, de fet, arriba fins a un suposat 2016, on seguim en crisi econòmica i Catalunya encara no és independent. Cap dels personatges que hi surten són reals, però, els he construït seguint el meu instint. Cada cop em deixo dur més per la intuïció i prou.» A partir d’aquesta base, apunto, s’introdueixen d’altres elements, com la crítica social que es respira en una ciutat que descriu plena de carrets de súper carregats de ferralla i cadires de rodes carregades de vells, en tots dos casos empesos per immigrants pobres. En Llort confirma la meva hipòtesi. «Vull que, quan tanqui la novel·la, el lector pugui dir: “He passat una bona estona”. Si a més hi troba elements de crítica social, s’identifica amb els problemes d’algun o de diversos personatges o li agraden les imatges semi poètiques que escampo de tant en tant, molt millor. Pretenc fer una literatura en que la idea estigui al servei de la història i no la història al servei de la idea. Una literatura de consum però “con fundamento”, que diria l’Arguiñano», afirma rient.

Seguim parlant una bona estona, i m’explica altres coses de la novel·la i de la seva visió de l’ofici d’escriure. A en Llort li agrada parlar dels avantatges —«el lector agraeix una bona història»— i les trampes —«alguns escriptors descuiden l’estil»— del gènere negre, i se’l veu content amb els projectes que, ben aviat, passaran de l’escriptori de l’ordinador a les llibreries. Un thriller ambientat al metro, Sota l’asfalt, i la segona part de la novel·la juvenil Número 5. El submarí perdut, L’insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz. Si faig ús de preguntes massa tòpiques, però, sap ser irònic. «Quan em pregunten com escric», em diu amb una picada d’ull, «sempre recordo la resposta de Hanif Kureishi: “Amb les finestres obertes.”» Aquesta frase em sembla prou bona per donar per finalitzada l’entrevista; i com si no sabés a quin preu es paga la literatura en català, deixo que sigui en Llort qui pagui els cafès.