31 de gener de 2018

La Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet torna a ser referent del gènere negre

[El Far, 30 de gener de 2018]

Participa amb exposicions, projeccions cinematogràfiques, concursos, rutes literàries i clubs de lectura a una nova edició de la BCNegra


La BCNegra és, el mes de febrer, una de les cites més importants del gènere literari negrecriminal, en la qual la Biblioteca la Bòbila, com a gran especialista del gènere, té una participació important amb exposicions, projeccions cinematogràfiques, concursos, rutes literàries i clubs de lectura.

Un dels protagonistes de les activitats de la Bòbila serà escriptor nord-americà James Ellroy, que enguany rebrà el Premi Pepe Carvalho, en reconeixement a la contribució que ha fet al gènere negre. Fins al 23 de febrer la biblioteca exposa el fons documental d’un autor que és considerat el més interessant de la novel·la negra nord-americana.

El 6 de febrer, a les 18 hores, es projectarà James Ellroy: American Dog, un documental on Ellroy visita i narra els llocs on ha passat la seva vida i on han transcorregut les seves novel·les, fent palesa la seva poderosa personalitat.

Durant tot el mes de febrer està actiu el concurs Quiz Film Noir per avaluar els coneixements sobre el cinema negre a partir de grans frases de films clàssics. Contestant correctament totes les preguntes s’entrarà en el sorteig d’un lot de llibres de novel·la negra. Al Bloc de la Bòbila (bobila.blogspot.com) hi ha tota la informació.

El club de lectura de novel·la negra dedicarà les jornades previstes avui, 30 de gener, i el 27 de febrer (a les 19 hores) a les obres Dura la lluvia que cae, de Don Carpenter, i Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma. Aquest últim comptarà amb la participació de l’autor.

El cicle de cinema negre estarà dedicat a la cacera de bruixes, un recorregut per quatre films que mostren els estralls que el senador Joseph McCarthy va fer a Hollywood en la seva delirant lluita anticomunista. Es projectaran La tapadera, de Martin Ritt (9 de febrer); Caza de brujas, d’Irwin Winkler (16 de febrer);Trumbo. La llista negra de Hollywood, de Jay Roach (23 de febrer), i Buenas noches y buena suerte, de George Clooney (2 de març). La projecció començarà a les 18 hores i amb el cicle es vol retre homenatge a Javier Coma, especialista en novel·la i cinema negres.

En col·laboració amb l’editorial Alrevés, la Biblioteca la Bòbila organitza el club de lectura Crims.cat, dedicat a la novel·la criminal en català. El 13 de febrer, a les 19 hores, No n’estiguis tan segur, de Lluís Llort, i el 20 de febrer, a les 19 hores, L’imperi dels lleons, de Sebastià Bennasar. Comptarà amb la participació dels autors.

La Bòbila també participa en la ruta literària que tindrà lloc dissabte, 24 de febrer, a les 12 hores, sota el títol Víctimes però també executores. El paper de la dona en el gènere negre deixa empremta a la ciutat. L’esclavitud, la prostitució al Raval i la violència de gènere, la perversió d’una assassina de nens o l’ombra de la mort a la Rambla. Dones que lluiten per ser respectades en el món del periodisme o a la comissaria de Via Laietana, el mateix lloc on dècades més tard la inspectora Petra Delicado trenca motlles i Norma Forester, en el proper carrer de Montalegre, investiga un crim. L’arqueologia de Barcelona, els seus racons perduts i els canvis socials són enregistrats per la memòria de Francisco González Ledesma, Stefanie Kremser i altres autors. Una ruta en la qual intervindran Rosa Mora i Lilian Neuman. Per prendre-hi part es necessita inscripció prèvia (al telèfon 934 032 655, a la tarda).



Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar (Meteora)


Sebastià Bennasar. Manuel de Pedrolo, manual de supervivència. Obra publicada en commemoració del Centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-2018). Barcelona: Meteora, 2018. ISBN: 978-84-946982-4-8

Manuel de Pedrolo va néixer l’1 d’abril de 1918 i va morir, als 72 anys, el 26 de juny de 1990. Va ser autor de més de 120 obres de poesia, teatre, novel·la breu, novel·la, relat, dietaris, volums epistolars, articles en premsa... per tant, un dels creadors més prolífics de la literatura catalana. No deixava res per verd en el seu intent d’abastar i explicar, d’una banda, la condició humana, i de l’altra, el país i cap a on hauria d’anar. Mecanoscrit del segon origen és un dels llibres més llegits en català i, tot i així, Pedrolo pot semblar-nos ara un autor oblidat.
«En Pedrolo, no te l’acabes», asseguren els seus coneixedors. El sentit d’aquesta frase, però, només s’entén quan descobreixes la immensitat i la intensitat del seu llegat literari. Efectivament, en Pedrolo, no te l’acabes... però pots provar de moure’t al seu voltant. Aquest llibre vol ser un manual de supervivència per intentar-ho.




Massimo Carlotto: “Itàlia és un país que s’està precipitant cap a un abisme sense fi”

[Núvol, Punt de llibre, 30 de gener de 2018]

Àlex Martín Escribà

L'autor italià Massimo Carlotto ja és a BCNegra, on és punt de presentar El món no em deu res, dins la col·lecció crims.cat.




L’autor italià Massimo Carlotto ja és a BCNegra, on és punt de presentar El món no em deu res, que s’ha publicat a la col·lecció crims.cat. Aquí teniu un tast de la conversa entre Àlex Martín Escribà i l’escriptor, que demà podreu escoltar en directe a les 19:45 a l’auditori del Conservatori del Liceu.

Quins són els teus referents a l’hora d’escriure? Parlant de mediterranis, penso, és clar, en Manuel Vázquez Montalbán. Hi ha un paral·lelisme entre la sèrie dell’Alligatore amb el teu personatge Marco Buratti, i la de Pepe Carvalho?
Inicialment, et diré que Raymond Chandler, Dashiell Hammett i Elmore Leonard, però després d’un centenar de novel·les llegides he madurat pel que fa a la meva sana confusió contaminada també pel món del cinema, el còmic, l’assaig… Ara puc dir que ja no tinc referents: tinc passions, però haig de tenir-les allunyades per no contaminar la meva escriptura. I sí, he llegit amb passió tot el que ha escrit Manuel Vázquez Montalbán. He reflexionat molt sobre la seva manera de crear les novel·les i caracteritzar els personatges. Crec que l’element més comú entre tots dos és la irregularitat de la figura de l’investigador, element necessari per fugir de la lògica institucional de la veritat.
Dins la teva obra hi ha dos troncs ben diferenciats. La primera la sèrie «dell’Alligatore», emparentada amb l’escola «hard-boiled» i protagonitzada per Marco Buratti, el Caimán, una mena d’investigador a l’estil dels clàssics detectius nord-americans, marginal, derrotat i turmentat. Estàs interessat en aquest tipus de literatura?
Marco Buratti va néixer ara ja fa vint-i-dos anys. Era un personatge diferent i vaig haver de presentar-lo al públic. Vaig optar per inserir-lo dins d’un context de duresa, per tal que el públic l’identifiqués amb claredat. Vaig pensar: deixa als lectors que s’acomodin a una sala d’estar i explica’ls històries que els incomodin. M’agrada jugar amb el gènere, trair-lo amb afecte, contaminar-lo mentre tracto de respectar les seves característiques fonamentals.
L’altra sèrie narrativa és per mi encara més negra (si em permets l’expressió), en el sentit més purista del gènere, ben experimentalista i existencialista. Em refereixo a títols com Arrivederci amore, ciaoL’oscura immensità della norte i d’altres amb temes tan profunds com la culpa, la venjança amb un estil ben cru i descarnat. El lector pateix de valent amb tu…
Bé, crec que, en ocasions, és molt dolent complaure al lector. De tant en tant cal fer patir si la història ho requereix. La novel·la negra és extraordinària en aquest sentit ja que permet que les persones caiguin a l’infern i enterrin una certa realitat. És com una mena de punt de mira d’una càmera que permet augmentar la visió com un teleobjectiu, un zoom que busca els detalls més incòmodes. I és que, a vegades, els lectors queden insatisfets però amb el temps entenen i valoren el meu treball. No té cap sentit ser complaent si la realitat de la història no admet un altre final. Cal tenir rigor narratiu.
Les teves novel·les estan plenes de personatges que arrosseguen el dolor, de gent que pateix, salvatges, sense miraments. Tot el que hi dius és veritat? Com et documentes per escriure aquestes històries?
Tot, absolutament tot, és veritat. Trigo tres anys, de mitjana, per escriure un llibre. Durant els dos primers investigo detingudament sobre la realitat de la història fins a quedar-me’n impregnat com una esponja, i després m’assec davant de l’ordinador i m’agafo un any per a la redacció de la novel·la. Et puc dir que cadascun dels meus llibres és un projecte literari per explicar l’evolució del crim a Itàlia i la realitat actual social, política, econòmica i històrica que envolta els esdeveniments narrats.
Parlem d’aquesta actualitat. En qualsevol dels teus llibres hi ha un clar retrat contemporani. Penso, concretament, en dos temes principals: la corrupció i la criminalitat i els seus nous models, i com aquests es desenvolupen i afecten a la nostra societat. Com veus l’evolució d’aquests dos sectors a Itàlia?
A Itàlia, la veritable novetat de l’actualitat és la relació entre l’economia legal i la il·legal, que es fusionen en un model únic i indistingible. Les màfies (no només les locals) s’han convertit en socis econòmics i s’ha creat un «sistema» on el conflicte entre l’Estat i la criminalitat s’ha reduït a una relació de comoditat, on tot s’hi val. Evidentment, tot això és possible gràcies a la gran corrupció desbordada que permet a les organitzacions criminals infiltrar-se allà on volen. Concretament, una de les meves intencions és informar sobre aquestes relacions entre la màfia i el poder. Especialment polític, financer i empresarial.
En aquest moment em sento amb l’obligació de preguntar-t’ho: creus en la justícia? ¿O ens trobem realment perduts per aquestes institucions?
Jo crec en la «Justícia», però la que tenim avui en dia és incapaç d’enfrontar-se amb equanimitat als grans reptes de la criminalitat moderna. A Itàlia, la gent té una pèssima idea de la magistratura, ja sigui en sentit positiu o negatiu. O tot és negre o tot és blanc: els jutges o bé són sants o bé dimonis. Amb aquesta visió de les coses, estem realment perduts.
Alguna vegada t’he sentit dir —com ara altres escriptors com Paco Ignacio Taibo II o Mempo Giardinelli— que «el periodisme d’investigació ha mort». És la novel·la negra qui el pot ressuscitar?
A Itàlia, el periodisme d’investigació evita abordar el tema de la màfia organitzada i del crim organitzat. Els periodistes no tenen força, no estan protegits, ni tan sols del perill de les bales i de ser arrossegats davant dels tribunals. D’altra banda, la novel·la està més protegida i permet comprendre parts de la veritat però barrejades amb la ficció. A hores d’ara, s’ha convertit en una eina d’informació ben valuosa per als lectors. El fenomen més interessant és que els novel·listes contínuament rebem informacions i peticions de persones amb les seves històries. No tota l’opinió pública accepta el silenci i prefereix fer troballes en el món novel·lístic. En aquests moments, Itàlia és un país que s’està precipitant cap a un abisme sense fi. La corrupció, la totpoderosa citada màfia, la il·legalitat econòmica per totes bandes… són només alguns dels aspectes d’aquesta degradació. La veritat és que necessitarem molts anys per transformar Itàlia en un país decent.
I ja per acabar, m’agradaria fer al·lusió a dos textos teus, breus i teatrals. El primer, el que el lector té ara mateix entre mans, Il mondo non mi deve nulla. El segon, Niente, più niente al mondo. Són dues històries que tenen moltes connexions. És així?
Aquests dos títols sorgeixen del desig d’explicar la crisi. Niente, più niente al mondo, és l’experiència de la classe obrera i el seu nivell de vida. També és la història de com les famílies perden els llocs de treball, de la transformació dels seus barris i com s’estan destruint socialment. Les persones es tornen precàries, fins i tot des del punt de vista humà, i això ja no és una dimensió personal, sinó de masses. Els diners són cada vegada més imprescindibles, com una garantia de vida digna, i els patrons socials imposats per la televisió es converteixen en un espectacle per aquells que estan lluitant per sobreviure, que temen el present i el futur.
Pel que fa a Il mondo non mi deve nulla, és la consolidació de la crisi a les nostres vides. Hem estat desbordats per una nova pobresa, no només econòmica, sinó també moral, ètica i ideològica i hem patit una mutació antropològica. Una croupier retirada s’adona que ha explotat la debilitat de la gent durant tota la seva vida, fins que es troba amb un pobre treballador que ha perdut la seva feina i que ara roba per necessitat, però amb gran vergonya. En definitiva, dues persones a la deriva en una societat cada cop més despietada, incapaç de reproduir models socials sòlids. I és que ambdós no poden construir un diàleg: un busca la mort, l’altre la supervivència.
I si t’hi fixes en tots dos textos hi ha la paraula «món». No és casualitat. Són històries d’unes persones concretes, senzilles i anònimes, però que tenen un rol en el seu món. I també en el nostre.

Massimo Carlotto participa demà dimecres a la taula rodona Talents consolidats del ‘noir’ del sud d’Europa. Podeu consultar la programació completa al web de BCNegra.

El día que se perdió la cordura, de Javier Castillo

 

Javier Castillo. El día que se perdió la cordura. Barcelona: Suma de Letras, 2017. ISBN: 978-84-8365-905-2

Centro de Boston, 24 de diciembre, un hombre camina desnudo con la cabeza decapitada de una joven. El doctor Jenkins, director del centro psiquiátrico de la ciudad, y Stella Hyden, agente de perfiles del FBI, se adentrarán en una investigación que pondrá en juego sus vidas, su concepción de la cordura y que los llevará hasta unos sucesos fortuitos ocurridos en el misterioso pueblo de Salt Lake diecisiete años atrás.
Con un estilo ágil lleno de referencias literarias -García Márquez, Auster, Orwell o Stephen King- e imágenes impactantes, Javier Castillo construye un thriller romántico narrado a tres tiempos que explora los límites del ser humano y rompe los esquemas del género de suspense.



“Pedrolo era una autèntica màquina i sabia què volia dir”


Núria Juanico

Els hereus literaris de l’escriptor en recorden la cara més afable a la BCNegra


El pas del temps, inclement, ha fet perdurar la imatge d’un Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) sorrut, esquerp i, fins i tot, rondinaire. Però ahir alguns dels seus hereus literaris es van aliar al Conservatori del Liceu per invocar la cara més afable de l’escriptor en una taula rodona emmarcada dins la BCNegra i moderada per Sebastià Bennasar. Quan Joaquim Carbó feia les primeres passes en el món de la novel·la, Pedrolo va acompanyar-lo llegint algunes de les seves narracions i descobrint-li autors com William Faulkner i John Dos Passos. “Ens vam conèixer el 1956 a la llibreria Catalonia. Els autors firmaven i estava a rebentar de gent, però davant de Pedrolo no hi havia cua. L’any següent, vaig agafar tots els llibres que tenia d’ell i els hi vaig portar perquè me’ls signés. Allà va començar una amistat que va durar fins a la mort”, recorda Carbó.
Aquell lligam profund va fer capbussar l’escriptor de La casa sota la sorra (1966) en un món que desconeixia: el dels autors altament prohibits a l’Espanya franquista. “Em deixava llegir els llibres que la censura li tombava i jo li estirava tot el que podia -explica Carbó-. Fins i tot m’enduia novel·les acabades de fer, que encara tenien algunes pàgines al carro de la màquina d’escriure”. Malgrat la voracitat lectora de Carbó, Pedrolo era un escriptor prolífic. “Era una autèntica màquina i sabia exactament què volia dir. Alguna novel·la, com Joc brut, la va escriure directament a net, sense fer un esborrany previ”, afirma amb admiració continguda.
La fascinació que desperta Pedrolo vira cap a les transgressions literàries quan l’escriptor Antoni Munné-Jordà posa damunt la taula Temps obert. “És la seva obra més ambiciosa i el cicle novel·lístic més important de la literatura catalana, comparable a La recerca de Proust”, diu Munné-Jordà, que n’equipara el joc narratiu amb l’experiment del gat de Schrödinger perquè a Temps obert “les realitats divergeixen com les branques d’un arbre esponerós”. L’obra és, assegura, un exemple de la voluntat de Pedrolo “de fer avançar la literatura alhora que buscava lectors endinsant-se en molts gèneres diferents”.
Ell va introduir la novel·la negra a Catalunya impulsant la col·lecció La Cua de Palla, que va obrir les portes al català a autors com Patricia Highsmith, Georges Simenon i Raymond Chandler. Per a Jordi Canal, autor de l’assaig La cua de palla, retrat en groc i negre (Alrevés, 2011), Pedrolo tenia “una voluntat totalitzadora” i va aconseguir aplegar “un ampli ventall de traductors quan encara no hi havia un model de llengua fixat al país”.
L’anhel per abastar-ho tot també es percep en la seva capacitat per conrear tots els gèneres literaris i en l’extens llegat que va deixar. A l’hora d’abordar-lo, plouen de seguida futurs estudis i possibles recerques. “Era molt hàbil trobant bons títols, tant per a les seves novel·les com per a les que traduïa”, assenyala l’escriptora i comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Vilallonga.
Els hereus literaris de Pedrolo n’escodrinyen tots els racons narratius amb minuciositat i coincideixen a destacar l’absència de la gastronomia en les seves novel·les. “Tothom fumava i follava com desesperats als seus llibres, però pràcticament no fa cap referència als àpats. Quan els personatges mengen, no hi ha ni una punta de sofisticació”, fa notar Carbó. Per a Vilallonga, aquesta opció literària és un senyal de coherència. “Pedrolo creia molt en l’economia narrativa -indica l’escriptora-. Moltes coses no apareixen a les novel·les perquè li trenquen els esquemes: ell va directament al gra. Fins i tot ho criticava als seus informes de lectura: deia que un llibre funcionaria millor sense certs elements superflus i sense trames paral·leles”.


Pedrolo & Fuster, ‘agencia’ de detectives

[El País, 30 de enero de 2018]

Carles Geli




Si se hubieran tomado a sí mismos como personajes, quizá los habrían hecho compartir despacho de agencia de detectives en una de sus propias obras. Porque la labor de investigación y difusión que entre 1950 y 1998 desarrollaron Manuel de Pedrolo y Jaume Fuster con la novela negra fue vital para rescatar el género en Cataluña y que hoy hable en catalán. Podrían incluso haber verbalizado la ocurrencia en esas “larguísimas charlas de pie, en medio de la calle”, cuando se cruzaban en sus respectivos paseos matinales por el centro de Barcelona, según recordaba la escritora Maria Antònia Oliver en el homenaje que se hizo la noche del lunes a su marido en la biblioteca que lleva su nombre, la Jaume Fuster, en el marco de la BCNegra.
Llegaron al género por inquietudes y con intencionalidades casi idénticas. Pedrolo (1918-1990) leía novela negra de joven y en 1949, en la pequeña editorial Turrell de Reus donde acababa de publicar su primer libro, el poemario Ésser en el món, conocería a Ferran Canyameres, para quien acabó trabajando en su equipo de traductores para la editorial Albor, donde estaba Rafael Tasis. Vital: con su La biblia valenciana (1954), Tasis sería la primera piedra sobre la que se edificaría la reconstrucción del templo del género en Cataluña. El gusto de Fuster (1945-1998) vendría influido por su padre, incondicional del género, quien le llevaba de pequeño los domingos a intercambiar novelas negras al mercado de Sant Antoni.
“Sería muy conveniente tener entre nosotros unos cuantos cultivadores profesionales de novela policiaca”, declaraba en 1961 Pedrolo, como recoge en Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora) el escritor del género Sebastià Bennasar, ayer moderador de una mesa redonda también en BCNegra de significativo título, Tots som hereus de Manuel de Pedrolo, en el auditorio del Conservatorio del Liceo. Estaba el autor de Mecanoscrit del segon origen uniendo su pasión juvenil con su pasión (y razón) adulta: ampliar el mercado de lectores en catalán en la gris y represaliada Cataluña de los años 50 y 60 a través de un género popular, la misma cruzada que le llevó casi en solitario a escribir como un poseso de cualquier género, teatral, erótico o ciencia-ficción incluidos. Predicó con el ejemplo, con cinco obras canónicas: Doble o res (escrita en 1950); Es vessa una sang fácil (1952); L’inspector fa tard (1953); su obra maestra resultado de haber traducido un año antes El cartero siempre llama dos veces de su favorito James Cain, Joc brut (1965), y Mossegar-se la cúa (1967), casi todas publicadas mucho más tarde.
Incansable, multifacético, Pedrolo amplió el círculo dirigiendo entre 1963 y 1970 la mítica colección amarilla y negra de La Cua de Palla para Edicions 62, dando a conocer en catalán a Dashiel Hammett, Raymond Chandler, Ross Macdonald, pero también a George Simenon o, incluso, a John Le Carré. En muchos casos eran obras que respondían también a la tipología de las que hacía él mismo: reflejar una realidad y una denuncia social, cuestionando el sistema, como indican la atención a las clases más desfavorecidas (Joc brut) o las condiciones laborales de los obreros (L’inspector fa tardMossegar-se la cua…). Ese fue el puente entre ambos. “Pedrolo es un espejo para Fuster; le visitaba a su casa y aquél le iba aconsejando escritores muy engagés, ideologizados, con un gran peso de lo social, como Leonardo Sciascia o Giorgio Scerbanenco; los personajes de Pedrolo están asfixiados por el país donde viven, reflejan la cara oscura de la sociedad, son delincuentes por las circunstancias o por buscar un golpe que cambie su vida; en ese sentido De mica en mica s’omple la pica, el debut de Fuster, en 1972, es para mí la primera novela neopolar en Cataluña y en España: ahí está la inestabilidad laboral, la fuga de capitales…”, reflexiona Àlex Martín, experto en novela negra y autor del flamante estudio Jaume Fuster, gènere negre sense límits (Alrevès).
La huella era profunda: Fuster escribió De mica en mica... para La Cua de Palla de Pedrolo, pero en 1969 la censura la frenó, coincidiendo así con el cierre de la colección, arrastrada por la crisis de Enciclopèdia Catalana. Además, la traducción al castellano de Joc brut es del propio Fuster y el volumen de relatos policiacos Negra i consentida, del colectivo Ofèlia Dracs (que tenía en Fuster a uno de sus motores), está dedicado a Pedrolo. La herencia no fue completa: según Martín, Pedrolo habría sugerido que Fuster, enamorado de Hammett, debía ser su sustituto natural cuando se retomó La Cua de Palla y hasta habría intervenido indirectamente en la selección de los números 34 a 49, como demostraría “la publicación de dos títulos de Macdonald, del que Fuster era un fanático”; al final, la colección quedaría en manos de Xavier Coma.
La semilla, sin embargo, estaba echada y Fuster pudo aplicar la filosofía heredada de su mentor en la serie La Negra, de la editorial La Magrana, que asesoró y, a partir de 1988, dirigió. “Ahí acentuó su tesis de que no todo debía ser alta literatura, que se debía crear una literatura nacional popular que ampliara el mercado lector en catalán, donde ya emergían nombres como Ferran Torrent o Guillem Frontera, o él mismo o Oliver, amén de ayudar a la incipiente enseñanza de la lengua en las escuelas”, opina Àlex Broch, fundador en 1986 de la serie y su director hasta 1988. Fuster, con astucia y hasta 1998, dio salida a los autores catalanes (39 de los 62 títulos lanzados) y a los europeos (Eric Ambler, Ruth Rendell, José Cardoso Pires, Scerbanenco…), justo los huecos que dejaba La Cua de Palla de Coma.
“La novela negra en los años 70 ideologiza el típico proceso del género, donde se da una transgresión y se restituye la situación, con un proceso laberíntico de por medio; en esa época se acentúa la mutación del género negro a la novela social”, cree Broch. Jean-Patrick Manchette, o Maj Sjöwall y Per Wahlöö o, incluso, Manuel Vázquez Montalbán, reflejarían esa inquietud en Francia, Suecia o España.
Fuster se mostró más amplio en el registro que su padre Pedrolo. Al género propiamente negro que encarnó el ciclo del detective Lluís Arquer (cacofónicamente, el Lew Archer de Macdonald), con Les claus de vidre (que también llevó a televisión) o Sota el signe de Sagitari, él le añadió el policiaco a partir del buscavidas Enric Vidal (“un Ripley de Highsmith, pero no tan malo”, según Martín) con De mica en mica… y La corona valenciana, amén de homenajes al género como Tarda, sessió continua, 3,45 o Les cartes de Hércules Poirot; en total, unas nueve obras.
A pesar de todo ello, y de ser “un gran renovador del léxico policiaco, con palabras como pipapastafer-li la pell”, apunta uno de sus discípulos, Rafael Vallbona, hoy Fuster, a los 20 años de su muerte, está “muy olvidado”, se lamenta Oliver, aun con los cerca de 200.000 ejemplares vendidos de De mica en mica… al haber entrado en el circuito escolar. “Cuando fallece, el género no ha renacido aún; además, sus ciclos novelísticos son muy cortos y el fenómeno Vázquez Montalbán y Carvalho, desde Tatuaje, que es de 1974, justo dos años después de De mica en mica…, le eclipsa. Creo que tampoco le hizo bien querer abarcar muchos tipos de lectores y jugó en exceso con la intertextualidad”, sostiene Martín. 

Aunque esta misma semana se pone a la venta una edición ómnibus con tres obras suyas (Doble o resL’inspector fa tard y Joc brut, en Edicions 62), tampoco le ha ido mejor a Pedrolo. “Sus libros salen poco en nuestra biblioteca; pero son interesantes porque se puede ver que no se necesitan ni mossos ni una gran investigación y ni un gran detective para hacer buena novela negra”, sostiene Jordi Canal, director de la biblioteca La Bòbila de L’Hospitalet de Llobregat, especializada en el género.
Andreu Martín aparte (le hizo saltar del castellano al catalán y en La Negra le publicó seis títulos), Margarita Aritzeta y Teresa Solana serían, según Martín, los autores en los que más se puede reseguir el influjo de Fuster, mientras el de Pedrolo estaría más visible en Lluís Llort. Echa en falta el estudioso en la novela negra en catalán de hoy “mala leche, explicar mejor la realidad, falta discurso político, preocupación por Cataluña… compromiso vaya, eso que tanto Pedrolo como Fuster tenían mucho”. Como los buenos detectives.


James Ellroy


J. V. Vales

30 de gener de 2018

“Si no llegeixes Hammett em divorcio de tu”

[Ara, 30 de gener de 2018]

Jordi Nopca

La BCNegra homenatja Jaume Fuster, mort fa 20 anys



“Jaume Fuster va modernitzar la literatura policíaca catalana”, assegura Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció Crims.cat i autor de diversos assajos sobre el gènere negre, l’últim dels quals dedicat a l’autor de novel·les com De mica en mica s’omple la pica (1972) -de la qual, al llarg dels anys, se n’han venut més de 200.000exemplars-. Jaume Fuster, gènere negre sense límits(Alrevés) arriba a les llibreries en un moment òptim:demà farà vint anys de la mort de l’escriptor, fa uns mesos Meteora va publicar-ne un llibre inèdit -Poema dit de la redempció - i ahir al vespre el festival BCNegra el va homenatjar en una taula rodona a la biblioteca de Lesseps, que porta el nom i els cognoms del novel·lista, on Àlex Martín estava acompanyat de l’editor i crític literari Àlex Broch i dels escriptors Maria Antònia Oliver, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta.
“No hauria escrit si no fos per dos autors, Jaume Fuster i Valerià Pujol -recordava Vallbona-. A més del seu paper com a novel·lista, va ser un dels primers que es van plantejar la nostra professionalització, i va ser un dels impulsors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Maria Antònia Oliver, parella de Fuster fins que va morir el 1998, va explicar que en part va escriure novel·la negra gràcies al seu marit. “Quan era petita vaig intentar llegir un llibre d’Agatha Christie, però em va cansar -va dir-. En Jaume s’havia aficionat al gènere canviant novel·les al Mercat de Sant Antoni amb el seu pare. Un dia em va dir: «Si no llegeixes Hammett em divorcio de tu»”. Oliver li va fer cas, i al cap d’un temps, quan ja havien engegat el col·lectiu Ofèlia Dracs, se li va acudir la inspectora Lònia Guiu.
Nascut a Barcelona el 1945, Jaume Fuster “va saber entroncar la literatura amb el cinema de barri, el còmic i els gèneres populars”, va explicar Aritzeta en relació a Tarda, sessió contínua, 3,45 (1976). “El seu compromís literari s’acompanyava d’una voluntat ferma de treballar el llenguatge”, va afegir.
Per a Àlex Martín, Fuster “recull l’herència de Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo” i dona importància “al rerefons polític i la intencionalitat social”. A diferència dels seus predecessors, va tenir la sort “d’estar acompanyat d’autors amb qui compartia interessos, entre els quals hi ha Andreu Martín, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver i Margarida Aritzeta”. Àlex Broch va recordar el pas de Fuster per la col·lecció La Negra de La Magrana: “Vam començar a publicar novel·la policíaca el 1986, intentant fugir de la idea tancada que es tenia del gènere i publicant autors d’aquí i traduccions, sobretot europees. Érem conscients que si volíem eixamplar el públic lector en català havíem d’oferir material de fàcil accés. Teníem al cap aquelles paraules d’Antonio Gramsci, que parlava de «literatura nacional popular». El nostre ideal era literari, però també polític”.
L’última novel·la que Jaume Fuster va publicar indagava en la mort del jove independentista Guillem Agulló. La mort de Guillem (1996) tancava un quart de segle de trajectòria polifacètica i juganera que es va estroncar abans d’hora. Només tenia 52 anys.


La bala que cayó del cielo, de Rosa Burgos


Rosa Burgos. La bala que cayó del cielo. Crimen de Estado: el caso Fernández Quesada. Madrid: Garaje, 2012 (Garaje Negro). ISBN: 978-84-938214-7-0

“La bala que cayó del cielo. Crimen de Estado: el caso Fernández Quesada” es un libro que nos muestra paso a paso y hasta el menor de los detalles, la investigación ejemplar llevada a cabo por su autora, Rosa Burgos López, conduciéndonos, implacablemente, por los entresijos de y vericuetos que llevan a la impunidad de un crimen de Estado. Impunidad, la característica básica, por otro lado, de todo crimen de Estado.
El 12 de diciembre de 1977, en medio de la represión desatada con motivo de un huelga general en Tenerife, la Guardia Civil invade a tiros la Universidad de La Laguna. Un certero disparo acaba con la vida del joven estudiante Javier Fernández Quesada.
El mismo día, el Juzgado de Instrucción nº2 de La Laguna incoa el sumario 117/77. Al “existir pruebas suficientes” de que los disparos han sido realizados por miembros de la Guardia Civil, cuerpo militar, tres días después, el Juzgado se inhibe a favor de la jurisdicción castrense, a donde llegan el sumario y las piezas de convicción. Y ahí, militares procesando a  militares, todo se estanca, como en la investigación llevada a cabo en el Congreso de los diputados. Pantomima tras pantomima: silencios, deformaciones, semi-verdades, mentiras netas, declaraciones calculadamente sesgadas, olor a pestilencia: el Estado y sus instituciones diluyendo responsabilidades. Al final, nada, una bala que cayó del cielo.
Un trabajo excelente de investigación que muestra que los crímenes del Estado y sus servidores suelen quedar en el limbo de nubes rosas y declaraciones hipócritas. El sumario Fernández Quesada fue sobreseído el 11 de marzo de 1978 “por falta de autor conocido.”



JAMES ELLROY


Riccardo Manelli





29 de gener de 2018

Àlex Martín: ‘Tenim un deute amb Jaume Fuster: amb ell comença la modernitat del gènere’

[VilaWeb, 28 de gener de 2018]

Sebastià Bennasar

Entrevista a l'estudiós de novel·la negra catalana, professor de la Universitat de Salamanca

Àlex Martín Escribà és, ara com ara, el qui ha estudiat més la novel·la negra catalana i també bona part de l’espanyola. És professor de català i de novel·la negra a la Universitat de Salamanca. Juntament amb Javier Sánchez Zapatero, fa molts anys que dirigeixen el primer encontre universitari de novel·la i cinema negre de l’estat espanyol, amb l’objectiu que el gènere entri en l’àmbit universitari. De la tasca investigadora de tots dos n’han sortit una pila d’articles i, pel cap baix, un assaig, Continuará, publicat per Alrevés, fonamental per a entendre la novel·la negra a través dels personatges seriats. Hi reivindica allò que sempre ha defensat: el paper extraordinàriament pioner que ha tingut la literatura catalana en el desenvolupament del gènere negre a la península Ibèrica.

Fruit de la seva passió per la feina a quatre mans, han aparegut tot d’antologies de relats, tant en català com en castellà, i un assaig indefugible: La cua de palla, retrat en groc i negre, escrit amb Jordi Canal, que explica què fou la mítica col·lecció dirigida i creada per Manuel de Pedrolo i les seves fases posteriors. També ha dedicat un assaig a Rafael Tasis i ara acaba de publicar Jaume Fuster, gènere negre sense límits, a l’editorial Alrevés, on ell dirigeix la col·lecció ‘Crims.cat’. El llibre arriba exactament vint anys després de la mort, malauradament massa jove, de Jaume Fuster, i se centra en el vessant purament negre d’aquest homenot de les lletres catalanes. Martín continua la tasca d’investigador i els seus fans reclamam l’aparició de dos llibres que serien cabdals per a l’assaig negre al país: els seus estudis sobre Manuel de Pedrolo i una compilació dels articles i estudis que té publicats tant en català com en castellà i que són pràcticament introbables. L’haurem d’acabar de convèncer. Àlex Martín va participar fa poc en el festival Tiana Negra, on va parlar de Jaume Fuster i de Manuel de Pedrolo.

—Quina és la vostra relació sentimental amb Jaume Fuster, potser l’autor que més heu estudiat?
—Sí. Hi tinc una dèria. Ell va inspirar el meu tema de tesi i la culpa de tot plegat va ser el De mica en mica s’omple la pica (1972). El vaig llegir i em vaig adonar que era un text precursor, crític, innovador que analitzava la societat barcelonina del final del franquisme amb temes tan interessants com l’evasió de capitals o la inestabilitat laboral. Era el principi d’alguna cosa. Ell va obrir un camí (el policíac) que després serà continuat per nombrosos escriptors. Tenim un deute amb Jaume Fuster. Amb ell comença la modernitat del gènere.

—És també un altre dels autors injustament oblidats de la nostra literatura?
—Bé, ell i molts més. De vegades, aquí som una mica als llimbs, què voleu fer-hi! El paper de Jaume Fuster dins el gènere negre i policíac és el de la consolidació (després de Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo), a més de ser un escriptor que s’arriscà, tant pel que fa a les tècniques narratives i textuals com pel convenciment que aquest tipus de literatura podia tenir  un gran èxit entre els lectors i escriptors de la seva generació. No s’equivocà gens ni mica, com es pot veure a l’actualitat.

—Heu estructurat el llibre d’acord amb els seus principals cicles novel·lístics. Quin us agrada més i per què?
—No tinc cap preferència. Tots les cicles són molt diferents i tots m’agraden. Des del discurs més crític i realista (el cicle d’Enric Vidal), l’adaptació dels patrons nord-americans a la literatura catalana (cicle Lluís Arquer) fins als homenatges als seus detectius preferits (Sam Spade, Hercules Poirot) i les experimentacions narratives. Jaume Fuster era un juganer de la literatura. Innovava, es divertia fent el que feia. D’això n’estic segur.

—En el temps de Fuster, els escriptors arribaren a poder viure escrivint en català. Ara això no passa. Com s’ho manegà?
—Fou un treballador incansable. Un home infatigable. Us quedaríeu sorprès de la quantitat de feines que va arribar a fer: articulista, columnista, guionista, traductor, membre de col·lectius, director de col·leccions, etc. El seu arxiu és esfereïdor d’esborranys, projectes i idees que tenia.

—En el mític llibre de Diàlegs a Barcelona amb Vázquez Montalbán fa una reivindicació de Barcelona que ara seria impossible. Què ha perdut la ciutat en aquest temps? Us ho demano també com a coantòleg de Viatge a la perifèria criminal…
—Barcelona ha perdut aquella essència literària cèntrica i s’ha desenvolupat una nova ciutat, la perifèrica. L’urbs s’ha infestat de turistes, és una ciutat museu, i costa de trobar els seus senyals d’identitat tot sovint. Ja ho deia Vázquez Montalbán: hi ha moltes Barcelones. La que tenim ara és diferent. Només cal veure la quantitat de barris que proliferen dins el gènere darrerament. L’antologia que citeu n’és un bon exemple.

—Jaume Fuster féu moltes feines ocultes per al gènere negre, com ara dirigir col·leccions i altres iniciatives. Vós dirigiu ‘Crims.cat‘. És una manera d’imitar-lo?
—Bé, no diria tant. Sí que puc dir és que ‘Crims.cat’, de l’editorial Alrevés, va néixer per la necessitat de tenir una col·lecció seriosa al nostre país. Darrere nostre n’han vingut més i això demostra que hem fet les coses ben fetes. Després de set anys, crec que ho hem aconseguit, ens hem consolidat. D’una altra banda, és cert que ‘Crims.cat’ té un cert paral·lelisme amb ‘La Negra’, que va dirigir Jaume Fuster. És una col·lecció eclèctica, heterogènia, que combina autors nostrats amb altres d’estrangers inèdits. He volgut reproduir aquell model. Vaja, un signe de normalitat en qualsevol país!

—En dues paraules: qui era Jaume Fuster?
—En dues paraules, difícil. Però podem dir-ho en una frase: ‘Jaume Fuster és el Jean-Patrick Manchette català.’

—Hi ha una feina ingent de recuperació dels seus texts teòrics. Llegint-los tots seguits, la veritat és que era eclèctic en els gusts, oi?
—Molt. Era tot un teoritzador del gènere, un especialista i un lector compulsiu que pretenia fer-ne difusió entre els lectors catalans. Era un admirador del model policíac més canònic (Arthur Conan Doyle i Agatha Christie), però també dels clàssics nord-americans (Dashiell Hammett i Ross Macdonald). Li agradaven tots dos vessants del gènere i parlava també de la nova novel·la negra realista crítico-social que entrava d’Europa: Manchette (és clar) Sciascia, Simonin, Scerbanenco, Daeninckx, Vilar, etc. Gràcies a aquests articles, els lectors podem entendre les diferències terminològiques, establir conceptes i intentar fer-ne categories. Són una joia, tota una troballa que calia reproduir. A més d’un i una li aniria bé de llegir aquests textos veient els disbarats que es diuen avui dia.

—Destaqueu unes quantes vegades la generositat de Fuster amb els seus companys generacionals. Això féu que a ‘La Negra’ es publicàs alguna novel·la ben dolenta…
—Bé, als vuitanta hi va haver una allau de novel·les negres, fou un moment que el gènere es posà de moda. Jaume Fuster dirigia la col·lecció i, com en qualsevol ventall, n’hi ha per a tots els gustos. Estic segur que era generós, i ajudava molta gent. Només cal llegir algunes de les seves cartes.

—Un dels corrents que li agradava era el del néo-polar. Precisament a BCNegra es fa un homenatge a Manchette. Com el valoreu?
—Bé, entre Manchette i Fuster hi ha paral·lelismes tant ideològics, com polítics i vitals (tots dos van morir ben joves, gairebé a la mateixa edat). Tenien un sentit ben crític i compromès (són escriptors engagés) amb allò que feien i escrivien, i tots dos engegaren un aparell que ja no tingué aturador en les seves respectives literatures. De fet, un dels descobridors de Manchette és Fuster, que publicà L’Afer N’Gustro a ‘Seleccions de La Cua de Palla’ quan la col·lecció funcionava amb la seva mà anònima, l’any 1984, abans del comandament de Xavier Coma. Interessantíssim que es parli de tots dos a la BCNegra, n’aprendrem moltíssim.

—Fa un temps dèieu que a la novel·la negra catalana li falta mala bava. L’ha trobada o encara no?
—Hi ha de tot. Jo valoro cada dia més els escriptors i escriptores que s’arrisquen, com ho demostren molts títols de la col·lecció ‘Crims.cat’. M’avorreixen els tòpics. N’estic fart. Ja ho deia Jaume Fuster: ‘Qui no arrisca, no pisca.’

—Sou professor de català a Salamanca. Deuen ser temps durs…
—Jo sóc un privilegiat. Ensenyo la meva cultura i la meva llengua en una de les universitats més prestigioses d’Europa, tinc nombrosos alumnes, desfaig tòpics i m’ho passo d’allò més bé. Ja ho veieu, jo faig camí, però per altres bandes…




Estado y crimen organizado en América Latina


Estado y crimen organizado en América Latina. Daniel Míguez, Michel Misse, Ajenadro Isla, compiladores. Buenos Aires: Libros de la Araucaria, 2014. ISBN: 978-987-1300-37-2

Durante las décadas de 1970 y 1980 las dictaduras militares y las confrontaciones poíticas armadas desafiaban a las democracias latinoamericanas. En los últimos años, esos retos parecen haber mutado. El crimen organizado ha surgido en la región como una complicación que, constituyéndose en el terreno de la inseguridad, involucra al sistema político. En muchos lugares las organizaciones delictivas se configuran como un régimen de dominación alternativo al del Estado, incluso, a veces, al interior mismo de las instituciones públicas. En este volumen se presentan estudios de caso que intentan dar cuenta de estos procesos, mostrando sus recurrencias en la región. Sin embargo, la comparación también sugiere importantes diferencias. Por ejemplo, la idea de que las tasas de homicidio en América Latina la equiparan a una zona de guerra debe ser relativizada. En algunas ciudades latinoamericanas las muertes violentas alcanzan niveles altísimos, pero en otras son más bajas que varias ciudades de América del Norte. También los niveles de incidencia y las formas en que se ha constituido el crimen organizado varían notablemente. En algunos casos evolucionan desde organizaciones políticas armadas que desarrollan un vínculo simbiótico con contrapartes criminales. En otros, las organizaciones delictivas (sobre todo el narcotráfico), alcanzan una capacidad operativa y económica que les permite superar y cooptar a agencias del Estado. Y todavía, en otras oportunidades, ocurre lo contrario: son los propios agentes del Estado los que desarrollan formas sistemáticas de transgresión de la norma, cooptando y subordinando a sectores de la sociedad civil. En las páginas iniciales de este volumen se proponen algunas reflexiones sobre estas recurrencias y variaciones. Sin llegar a una sistematización exhaustiva, estas constituyen un esfuerzo por proponer ejes comparativos que permitan una mayor comprensión de cómo y por qué la región enfrenta este nuevo desafío.




James Ellroy


28 de gener de 2018

Killing Orders by Sara Paretsky: Review

[The Free Press Journal, 28 january 2018]

 Punthi Shah-Lad 




When I chanced upon this book, the title itself namely “Killing Orders” caught my attention and of course I wasn’t surprised that the name of the author was none other than Sara Paretsky known to write nail-biting thrilling crime novels.
Killing orders is set in the time period of early 1980s and narrates the story of the author’s fictional muse a private investigator, V.I. Warshawski fondly known as Vic, who is smart, good looking, intelligent and a tough detective who gets involved in uncovering another crime. When the treasurer of one St. Albertus Magnus Priory, a local Dominican priory, that is, Vic’s great-aunt Rosa Vignelli is suspended on the account of her employers finding out that the safe in which valuables securities worth five million were deposited are actually all counterfeits, Rosa reaches out to Vic for help despite the bad blood and immense hatred between them. Vic on other hand being obligated to help under her dead mother’s solemn oath digs deeper into the case to prove Rosa’s innocence only to find out Rosa and her son suddenly decide to fire her from the case, but Vic is already too involved to quit and continues her investigation.
Further, her love interest one Roger Ferrant also gets accidentally involved when he realises that someone is trying to buy a high stake in his employer’s company. When the F.B.I refuses to help, Vic turns to her broker friend for help, who then is brutally murdered in her own office and things take a nasty turn. Suddenly it is Vic’ life that is in grave danger. Acid attacks and other futile attempts are made to take her off the case for good but she survives. The story further unveils the involvement of the Mafia, a Catholic Church and a secret international financial organization which add an interesting twist to the basic plot. Finally, how Vic uncovers the truth and finds out the real culprits is the gist of the book.
A few high points of the plot are that one that Vic is portrayed as a very strong protagonist even though vulnerable at times, but level headed, attractive and highly intelligent and reminded me of a young ‘Nancy Drew’ detective. The manner in which she single-handedly deals with the rogues is commendable and inspiring. Secondly, every character introduced is well defined and well executed in the story. As a reader you can well the characters as they are believable and real. Also the language of the book is lucid. Further, it also discreetly endorses that people should not blindly believe in any faith or religion and discriminate other faiths and emphasises on the importance of friendship and trust. As a reader you can connect
However, the story gets slightly confusing in between and loses its track and pace which as a reader I was disappointed. Also the climax is abrupt and predictable although it could have been more nail biting.
It is one –time read for sure especially for the author’s flair in narrating the story, Vic’s brilliant depiction and an unusual twist in the crime. Paretsky has chosen the period of 1980s which was the era when high-end technology and gadgets were only at their nascent stage and how communication was only through landlines has been expressed well. The book does keep you gripped. There are some spine-chilling moments especially since the crime takes place in the months of December and January in the winter season in Chicago.
Going by the author’s past laurels and the accolades she has received for her earlier novels, this could have been more thrilling, but it is still a page turner  under the genre of crime fiction.


 
Google Analytics Alternative