Enric Gil
Francesc ‘Frank’ Caudet,
escriptor de novel·la popular.
D’aquelles obres de quiosc
que triomfaren entre 1940 i
1980, n’ha arribat a escriure
gairebé un miler. La seva vida,
plena d’anècdotes, l’ha portat
a residir a L’H i col·laborar amb
la Biblioteca la Bòbila. Als 77
anys no es mossega la llengua.
Gent com ell han conformat la
memòria popular d’aquest país
- Quin és el secret d’escriure tant
i durant tants anys?
- Secret, secret... no n’hi ha, el que sí
que hi pot haver és una gran voluntat
i il·lusió per la feina que fas, i la gran
sort de fer-la i que agradi a l’editor,
primer, i després al públic, que és el
que t’ha de comprar.
- Quantes hores treballava en
aquella època?
- Jo era un dels pocs autors, sis o set,
que teníem un contracte amb Bruguera.
M’obligava entre cometes a lliurar
cada any entre 50 i 60 novel·les, tot
i que també hi havia una tolerància...
Hores? Miri, jo me’n recordo que en
Joan Llarch [escriptor català, 1920-
1987] una vegada em va preguntar
‘tu quants folis fas al dia?’, i li dic, ‘ostres
Joan, una mitjana? Uns 30 folis’.
Va obrir uns ulls com taronges: ‘Què
fas, 30 folis! Jo en faig 12 i ja em sembla
una barbaritat!’. Feia una jornada
d’unes sis o set hores diàries.
- Com podia escriure gèneres
tan diferents (‘western’, policíac,
ciència-ficció o terror)?
- Al principi costa, però és una dinàmica. En el tema de l’oest hi ha patrons.
En el policíac no, perquè té una
varietat molt àmplia, però a l’oest trobem indis, vaquers, diligències i el petroli,
et mous dintre d’aquest cercle i,
sí, has de rumiar un argument, però ja
tens la base. I allò realment complicat
de la nostra feina és que són novel·
les molt curtes i si no tens la màgia
d’haver enganxat el lector a la pàgina
15, plega. Has d’aconseguir que la
llegeixin d’una tirada.
- Vostè és un gran cinèfil, com l’ha influenciat en les novel·les?
- Tinc moltes novel·les basades en pel·lícules. Li explico una anècdota: jo tenia relació amb el cap de l’assessoria literària de Bruguera, la qual cosa tenien prohibidíssima! I truco al senyor Pubill, en pau descansi, i li pregunto per una novel·la de l’oest que li havia enviat i em diu, ‘home, la novel·la m’ha agradat, llàstima que vam veure la pel·lícula la setmana passada per la tele’ (riu). Em va esfondrar!
- També va tastar el periodisme...
- Sí, vaig estar 12 anys en premsa esportiva, al Dicen i al 424, del grup Mundo. Em feia il·lusió. Al 424 vaig entrevistar en Daucick, en Kubala, presidents i jugadors de primera, la selecció... Vaig gaudir como una vaca en un prado primaveral. Però les novel·les estaven més ben pagades.
- Fins no fa gaire, als escriptors de novel·les populars se’ls ha menystingut, per què?
- Un amic metge que s’ha llegit quasi totes les meves novel·les em deia: ‘vostès, més que escriptors eren terapeutes, perquè aconseguien que la gent es cregués que eren xèrifs a Abilene, detectius a Nova York o agents de l’FBI. I durant hora i mitja s’alliberaven dels seus problemes’. Ara estan sortint estudis sobre les meves novel·les que em deixen bocabadat... Per què estava menyspreat? Pel preu –eren novel·les barates–, per la facilitat amb què molts es pensaven que fèiem aquestes novel·les –que no era tanta– i sobretot perquè els absurds autors d’elit d’aquest país, que no eren més que quatre imbècils, es van dedicar a segar l’herba. Van arribar a dir que nosaltres teníem els nostres despatxos als sumideros. La gent no en feia cas i seguia comprant. Això també els tocava l’amor propi. Però van aconseguir que aquestes novel·les fossin considerades com a literatura inferior. El temps posa cadascú en el seu lloc.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada