Eric Gras
L’anomenat gènere negre en literatura agrada a molts, atrapa. Aquestes històries de detectius uniformats amb gavardines tacades estratègicament, cigarret a la boca, pocs modals i una resistència èpica a la ingesta de qualsevol tipus d’alcohol, té un no sé què, què sé jo, que sedueix. Pot ser que aquests ambients del lumpen, on el perill aguaita a cada instant, sigui una de les raons per les quals sentim tal atracció. Des de la comoditat de la llar podem endinsar-nos en aquesta foscor insalubre d’allò marginal i ser testimonis de la decrepitud d’una part de la societat, aquella que, per a o per b, no ha tingut més remei que delinquir, bé per sobreviure, bé perquè la seua «naturalesa» és violenta i no coneix un altre camí en la vida més que l’odi i la crueltat.
Reconec que aquesta atmosfera sòrdida crida l’atenció en veure, o millor dit, en prendre consciència d’aquesta realitat que solem obviar. No obstant això, si alguna cosa caracteritza les històries noir és la recerca, o intent de recerca, de la justícia, una justícia moral, és clar, ja que molts dels seus protagonistes prefereixen deixar de banda l’àmbit de la legalitat per ser massa permissiva amb segons quins actes o inútil. Els herois d’aquests relats solen ser, en realitat, anti-herois, i són les seues petites tares o defectes els que ens permeten connectar millor amb ells, ja que els fan «més humans».
Hi ha novel·les negres molt crues, l’acció de les quals es desenvolupa de manera vertiginosa. D’altres, per contra, tenen un ritme més assossegat pel seu caràcter psicològic. També hi ha una sèrie de narracions que se serveixen de certes dosis d’humor per alleugerir la càrrega. El cas de Pinches jipis (Malpaso), de Jordi Soler, seria una de les terceres.
L’escriptor mexicà s’atreveix amb el gènere de la novel·la negra com tants altres grans autors, i ens presenta a un personatge més que singular, el comandant Conejero, un inspector de policia de la Ciutat de Mèxic que, en certa manera, és una paròdia d’aquests detectius «a lo Dashiell Hammett». Alguns podran pensar que Soler ha escrit un acudit, però si un es fixa bé en allò que narrat s’adona que l’autor descriu una societat cruenta, en què existeixen els assassins en sèrie i on fer justícia, de normal, poc importa. Soler critica el desencís provocat per la corrupció, l’avarícia i la mesquinesa, alhora que retrata la solitud d’un tipus dur que no ho és tant i que es qüestiona si fer bé la seua feina val o no la pena. Pinches jipis és divertida, molt, però també punyent i impactant.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada