Rafel Gallego
Va començar a escriure per influència del seu pare, que el va introduir en la novel·la negra, per exemple -un gènere que molts anys més tard va transitar amb èxit parint el detectiu Celso Mosqueiro-. A nou anys va començar a llegir Raymond Chandler i va escriure la seva primera obra. Utilitza sempre la ploma perquè li agrada l’olor de la tinta, el color, veure com es va eixugant... Per ventura és el darrer romàntic dels bons autors mallorquins. Acaba de presentar Escrits ‘post mortem’, la darrera entrega d’una trilogia sobre els seus pensaments que completen L’anàrquica escriptura a la Terra Inexistent i El (meu) testament literari.
La literatura és provocació o no és? El mateix títol del llibre és provocatiu en certa mesura.
És que el vaig escriure quan ja era mort. I ara visc a l’infern, col·locat entre Pola Negri , Gloria Swanson, Esther Williams i Marilyn Monroe.
Quan vàreu morir?
Fa dos anys. Vaig decidir deixar de publicar, tot i que continuu escrivint. De fet, tenc tres novel·les acabades que no es publicaran mai.
Escriure és una manera de viure...
És cert que és un ofici ‘vivencialista’. Crec que un escriptor s’ha d’involucrar en el món de la literatura sense perdre la capacitat d’anàlisi i de crítica. Ha de saber veure el que passa al seu entorn i poder narrar-ho, tot i que hi ha moltes maneres de fer-ho.
En aquest llibre parlau molt de la literatura, també de la catalana, i ho feis amb cert pessimisme...
Primer de tot, jo en diferenciaria dos vessants. Per una banda, el narratiu, que a parer meu ha patit un cert declivi en els darrers anys. A les editorials, seguint el model nord-americà, només els importen els best-sellers, la literatura fàcil, acrítica, que no molesti ni els polítics ni els capitalistes. La literatura catalana actual està farcida d’escriptors ‘almoiners’, llepaculs que lluiten per aconseguir la subvenció del polític de torn. Evidentment, a mi m’interessen els altres escriptors, que formen part d’una esfera cada vegada més reduïda. Però això no ha passat amb la poesia, un gènere que manté una qualitat i una exigència crítica considerable. Parl de Pau Vadell, de Pau Castanyer, de Perfecto Cuadrado, de Lucia Petrelli...
En aquest recull d’articles, supòs que sense voler, feis una mena de cànon literari.
Defens els escriptors que destaquen pel seu rupturisme: Rodoreda, Pedrolo, Bauçà, Blai Bonet, Llorenç Capellà, Biel Mesquida...
També parlau d’altres literatures, com de la italiana i la portuguesa. Us interessen de manera especial?
A mi la que més m’interessa és la centreeuropea; des de Zweig fins a Hrabal, passant per Bernhard Tibor Déry, que va ser per Mallorca i ningú se’n recorda, i que té una novel·lística de ruptura admirable. I després de la centreeuropea, la italiana i la portuguesa són les que més he conegut i més m’han motivat.
Us fixau en els autors sicilians... perquè vós també trobau que hi ha connexions entre Mallorca i Sicília?
La veritat és que primer vaig conèixer Sicília i em va entusiasmar, i l’illa em dugué als seus escriptors, com ara Sciascia i Vittorini. No va ser res premeditat. Em va fascinar Sicília des del primer cop que la vaig visitar, a principi dels anys 60. Els sicilians són difícils, si t’han d’enviar a porgar fum, t’hi envien, però essencialment la seva terra, no com nosaltres.
Mallorca l’han destruïda els governants o els poderosos a qui serveixen?
Els polítics que sempre han servit els capitalistes, aquells que sempre han robat, des del temps del contraban. Aquells que s’han fet rics a força de fotre la gent.
Escrits ‘post mortem’ serà el darrer llibre que publicareu?
[Riu] Probablement, sí... No ho sé, m’han demanat publicar unes cròniques dels meus viatges...
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada