18 de juliol de 2016

L’error d’Agatha Christie

[dBalears, 12 de juliol de 2016]

Jaume Vicens

Una nova i bona proposta per a la divulgació de gènere policíac, també denominada novel·la negra, és la que ha fet l’editorial ALREVÈS, en aquest cas de la mà de l’autor Álex Martín Escribà, investigador especialista en el gènere i responsable d’altres treballs publicats, com és ara l’assaig La cua de palla; retrat en groc i negre del qual ja vàrem escriure una ressenya per al dBalears fa una grapada de mesos.
L’estudi de què tractarem avui es titula Rafael Tasis, novel·lista policíac. Es tracta d’una valuosa oferta per als aficionats al gènere perquè aporta abundant informació sobre la figura de Tasis, pioner a Catalunya de la que també s’ha denominat novel·la de detectius o de lladres i serenos. L’assaig que ha escrit Martín ofereix molta informació sobre l’obra de l’escriptor barceloní i també informació de caràcter biogràfic.
Rafael Tasis i Marca va ser un erudit de la literatura universal; del gènere policíac en concret ho va llegir tot, ho sabia tot d’autors tan divergents com varen ser Edgar Poe; Conan Doyle; Van Dine; Chesterton; Simenon; Agatha Crhistie; Ian Fleming, creador del serial James Bond; o d’Erle Stanley, creador de l’heroi Perry Mason. I no en parlem de la irrupció dels clàssics nord-americans, dels més cèlebres autors europeus, italians o francesos i dels seus propis contemporanis catalans, Maurici Serrahima o Manuel de Pedrolo. Tasis va ser traductor, articulista, periodista, impressor, llibreter, un activista polític compromès, un bon crític literari i també novel·lista, perquè pensava que un teòric del gènere havia de donar exemple. Efectivament, va ser capaç d’escriure tres novel·les en un temps d’extrema dificultat; La Bíblia valenciana; Un crim al Paralelo; i És hora de plegar.
De la lectura de l’assaig hom també en pot treure la impressió que Tasis va ser un heroi modern. Va ser un home que sempre va haver de treballar amb uns mitjans insuficients, sense les eines adequades –va morir l’any 1966. No va poder anar ni a l’institut ni a la universitat; tot ho va haver d’aprendre tot sol, fora de les hores de feina. Treballava com a dependent de comerç en una època que no hi havia vacances i pocs dies de festa, llevat dels diumenges. Mai no va poder freqüentar biblioteques i d’aquesta manera fins que va haver de partir a l’exili. Va ser un autodidacte amb una notable intuïció i d’aquesta manera va esdevenir una personalitat de la cultura catalana, a força de sacrifici.
Els diferents capítols del llibre d’Álex Martín ens indiquen les dues obsessions que varen menar la trajectòria de Tasis; dotar de prestigi el gènere policíac i que el gran públic català hi pogués accedir. La novel·la negra com a una nova manera d’entendre la literatura –va aconseguir que molts de crítics haguessin de replantejar els límits que marcaven les categories literàries; l’espai on radicava la diferència entre allò culte i allò popular- i també com a gènere ideal –literatura de butxaca- perquè hi poguessin accedir les classes populars per al seu entreteniment. Guanyar lectors en català, magnífica eina per a la normalització lingüística. Programa no exempt de problemes, tècnics i polítics, tal com descriu el text de Martín. La dificultat de trobar un argot adequat al gènere en una època en què el català estava proscrit, per exemple.
De tots els apartat de què consta el llibre el que més m’ha interessat, no vol dir que hagi de ser el més aconseguit, és el que inclou ressenyes del propi autor, i també la secció dedicada a l’epistolari. Algunes cartes, per exemple una que Artur Bladé va enviar a Tasis l’any 1955, són bones crítiques literàries. La duresa amb què s’expressa Pere Calders, tot fent al·lusió a la feina que Joan Sales feia com a editor, també produeix una certa impressió.
L’episodi de les trifulgues  que va passar Tasis durant l’exili a París, ocupada la ciutat pels nazis l’any 1944, no és més que una altra prova del coratge que va tenir aquest home. Pare de família –tres fills i la dona- amb problemes de subsistència, no tan sols va ser capaç de trobar aliments –memorable l’episodi que conta l’eixida en tren de París cap a Chatou a la recerca d’unes míseres carottes per poder alimentar la família, en mig d’alarmes que sonaven per avisar del perill dels bombardejos ocasionats per avions aliats- sinó que no va aturar de treballar, traduint novel·les de Georges Simenon i planificant alguna de les seves pròpies novel·les.
El llibre de Martín també inclou notícies molt divertides. Hem sabut, per exemple, que El falcó de Malta, el llibre de Dashiell Hammett, només és una novel·la negra gràcies al seu desenllaç. També que, segons Tasis, ni James Hadley Chase, algun dels seus llibres, ni les novel·les de James M. Cain no són, en estricta llei, novel·les negres; que Perry Mason, l’advocat protagonista de les novel·les d’Erle Stanley Gardner, era un misser poc  escrupolós; també hem sabut quin era el motiu que va propiciar que els dictadors de l’Eix prohibissin la novel·la policíaca. Quins són els motius que fan que la novel·la negra sigui la més ben pagada i quin va ser l’escriptor que va fundar la novel·la policíaca.  Quins són els defectes que, segons Tasis, tenen les novel·les de Boris Vian i Mickey Spillane. Quin denominador comú tenen els llibres d’Spillane i els discursos del senador MacCarthy. Tasis també revela els errors d’Agatha Christie, entre altres reports suculents. Per cert, Tasis lliga el naixement del gènere policíac nord-americà al precedent de la literatura popular de l’oest, el western.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative