6 de juliol de 2016

El que sabia ella

[El Periódico, 5 de juliol de 2016]

Ernest Alós

Fiona Barton busseja, a 'La vídua', en els secrets d'un home atropellat després de ser absolt de raptar una nena


Com a periodista de successos al Daily Mail i el Daily Telegraph, Fiona Barton sempre es va preguntar per la figura de les esposes dels acusats de crims horribles que assistien callades als judicis. Retirada del periodisme i bolcada en una oenagé, ha posat per escrit allò que imaginava durant hores als tribunals. A La vídua (Columna / Planeta), una periodista i un policia intenten que la viuda d’un home a qui ha atropellat un autobús després de ser absolt del segrest i assassinat d’una nena, malgrat les serioses sospites que pesaven sobre ell i la partida de pornografia infantil que van trobar al seu ordinador, expliqui què sabia realment de les activitats del seu difunt marit.

«Jo sempre em preguntava què sentien davant el tribunal els familiars de l’acusat quan sentien tot allò i potser per primera vegada s’adonaven de quin havia sigut el delicte. Segurament la gent sentia compassió per les dones dels acusats, però a mi sempre em quedava un dubte: ¿què és el que saps, què és el que vas escollir saber i què vas decidir que no sabies? Perquè és fascinant el poder de la ment humana per enterrar les coses que són massa tristes», explica Barton, de visita de promoció a Barcelona.
El llibre va començar, explica, com la història «d’un matrimoni amb secrets», però necessitava que aquell delicte fos imperdonable i també impossible de confessar. «Hi ha excuses per a molta mena de delictes, però per raptar un nen no. Per això vaig escollir aquest delicte», afegeix.
‘DOMESTIC NOIR’ / La vídua se suma a la tendència del thriller psicològic. I mentre que La noia del tren s’ha convertit en pel·lícula, La vídua serà una sèrie. «Quan la vaig escriure no sabia què era un thriller psicològic, jo vaig escriure una història. Crec que l’etiqueta de domestic noir li escau més».
En aquest subgènere sempre hi apareix una protagonista femenina, sacsejada per la vida, amb les seves debilitats... ¿Per què s’identifica tant el lector amb aquest tipus de personatges? «Perquè podrien ser ells –respon Barton–. És com el periodisme, el periodisme és també domestic noir; les coses et podrien passar a tu, o passar-li a un veí. Això és el que fa que la gent s’hi senti identificada. I, com que hi ha més dones lectores, disfruten si les dones al llibre no són tan sols un cadàver desenterrat, sinó que tenen veu i personalitat».
Una altra tendència és el fet de fer passar a un segon pla la investigació policial, però Barton només comparteix parcialment que sigui una mostra de cansament de la novel·la negra clàssica. «Sempre hi haurà modes, ara és el domestic noir o el psychological thriller, però quan fan sèries de televisió sempre apareix la policia, perquè sempre forma part de nosaltres investigar, intentar endevinar qui és el culpable. No ens cansarem mai de les novel·les detectivesques, però potser ens allunyarem del vessant forense i anem cap a una novel·la policial més humana».
La novel·la comença amb una periodista introduint-se a casa de la viuda, utilitzant tots els trucs habituals en l’ofici per guanyar-se la confiança i deslligar la llengua d’un informant. «I tant que jo també els he utilitzat», admet l’autora. Ara, amb la distància, ¿té algun remordiment per l’ús d’alguna d’aquestes argúcies? «Nooooo. Més que trucs, sobretot es tracta de llenguatge corporal. Contacte visual, inclinar-se, establir connexió… Estic molt orgullosa d’haver sigut periodista. Hi ha una visió molt negativa del periodisme, sobretot al Regne Unit, i admeto que ens l’hem guanyat a pols, però em disgusta que es fiqui tots els periodistes en el mateix sac».
TOTHOM COBRA / La realitat del periodisme de successos britànic és molt diferent. No tan sols es cobra per aparèixer en reality shows o portades de la premsa del cor, sinó que tothom cobra també per sortir als diaris. Per descomptat, així és fàcil tenir exclusives. Encara que el que t’expliquin queda mediatitzat pel xec que va primer de tot… «Forma part de la nostra cultura, no tinc clar des de quan, potser va ser Max Clifford, el relacions públiques que va passar de representar famosos a reclutar persones normals amb coses per explicar a la premsa. I quan trucàvem a la porta d’algú, directament començaven a demanar-te diners».



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative