Text i foto: Toni Delgado
"M'encanten els diàlegs perquè donen l'oportunitat de definir als personatges pel que diuen. I, sobretot, pel contrast entre el què diuen i el què fan", m'explica Vladimir Hernández (L'Havana, 1966) en l'aula del teatre de la biblioteca La Bòbila. Acaba de rebre el trofeu com a guanyador del Premi Internacional de Novel·la Negra L'H Confidencial 2016 per Indómito.
-T'estan esperant allà sota a la cua -li diuen.
- Ara mateix baixo, que amb el Toni tinc... Ara baixo, de veritat -respon.
Vladimir és un home de paraula. Abans de la gala m'ha promès una estona per fer-li preguntes. És la segona entrevista que concedeix a Viu L'Hospitalet, el primer mitjà que va contactar amb ell quan es va anunciar que havia guanyat l'L'H Confidencial 2016, i no ho oblida.
És igual de detallista en persona que escrivint. Té un estil molt audiovisual, li agrada dotar de vida el detall més mínim, però sense abusar de les descripcions. No s'enamora dels personatges, malgrat que els cuida al màxim en benefici de la trama. Ho fa sense gaires retòriques. Amb poc, en sabem molt d'ells: "un negro alto, musculoso, con la actitud de quién está acostumbrado a dar órdenes". De com se senten: "respiró profundo. Aceptó al momento".
Bona punteria
Recrea amb bona punteria els ambients i atmosferes, que connecten amb l'escena. No són gratuïts: "mientras pensaba en lo ocurrido, la luna siguió su curso entre los árboles y las sombras de bosque reptaron hacia él".
En l'inici d'Indómito, Vladimir Hernández aconsegueix angoixar-nos, provocar-nos diverses ganyotes. El protagonista, Mario Durán, es desperta sota terra. "La sangre en su cabeza era de otra persona. Rubén. La sangre era de Rubén". El cos del seu amic li ha salvat la vida. Però qui els ha enterrat a El Bosque de L'Havana? Per què? Trigarem a saber-ho, perquè abans hem de conèixer millor Durán, almenys la seva vida més recent.
Una recerca
No destriparem l'argument. Sí que podem avançar que és el relat d'una recerca, i no d'una investigació. Durán vol entendre moltes coses. El mou molt més que la venjança de la mort del seu únic amic. El mou un passat sense treva ni gaires emocions. Va néixer supervivent.
Indómito és una història tèrbola, plena de personatges amb moltes màscares i enganys, en L'Havana de 2014 protagonitzada per un representant "d'una generació que neix amb tot tipus de carències, sobretot ideològiques i econòmiques, i té una mentalitat diferent: pensa i executa els seus projectes sense por".
Anar més enllà
Vladimir Hernández, assegura, beu de l'hiperrealisme, de transmetre sensació gràfica o hipergràfica del que està narrant. Per això no dubta a especificar-nos les marques de roba, el model dels revólvers o dels vehicles dels personatges: "A vegades és molt fàcil caracteritzar amb era baix i tenia una cicatriu al costat de la orella esquerra. M'agrada anar més enllà", explica. La Harley-Davidson (no direm de qui ni què significa) funciona com un personatge més. Amb bon criteri il·lustra la portada del llibre.
"Crec que la bona narrativa no està renyida amb l'argument. A mi m'interessa molt l'argument". Vladimir Hernández s'acomiada. Li espera una bona cua de gent que vol que li signi els exemplars que acaben de comprar d'Indómito.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada