Text i foto: Toni Delgado
Feia més de mitja hora que el plat era a taula però, per molt que em morís de gana, em resistia a tastar-lo. Volia saber el desenllaç de Los crímenes del opio, Premi Internacional de Novel·la Negra L'H Confidencial 2015.
El millor és devorar el llibre de Daniel Santiño ben alimentat i sense obligacions immediates. La novel·la et desconcerta des del primer paràgraf: "solo un ser superior como él podía entender la señal. Había llegado la hora de que el mundo entero conociera su existencia. Que le venerara. Que le temiera". Fins a la pàgina 17 no apareix el protagonista, el sergent Víctor Santino. Tot sembla indicar que haurà d'investigar un cas de violència masclista a l'Hospitalet. En un pis de l'avinguda Isabel la Catòlica apareixen un braç i un cor.
Daniel Santiño, Mosso d'Esquadra de l'Àrea Bàsica Policial de l'Hospitalet, explicava fa uns mesos a Viu L'Hospitalet que la seva criatura, Víctor Santino, és "molt intel·ligent". Jo el veig una mica despistat en certes ocasions i menys ràpid que alguns dels seus companys d'investigació. Això sí, no n'hi ha cap amb el seu compromís, perseverança i empatia.
Sense pietat
Víctor Santino és un home fort a qui l'ofici, implacable, debilita sense pietat. No només perquè el fa patir, sinó pels horaris, tan imprevisibles, que el converteixen en un mig desconegut per a la seva família: "Santino salió de casa sin lavarse la cara ni peinarse. Puso el rotativo luminoso en el coche y aceleró sin miramientos. No estaba para hostias".
El protagonista de Los crímenes del opio recorda a Ull de Falcó, d'Els Vengadors, que no té ni els músculs de La Massa ni pot volar com Iron Man ni té l'escut indestructible del Capità Amèrica, però es fa imprescindible amb un arc i unes fletxes. El mateix li passa al sergent de la novel·la. És un líder silenciós.
Pot ser una bona idea llegir Los crímenes del opio amb una llibreta al costat per anar apuntant possibles pistes i els detalls més minúsculs. Daniel Santiño no deixa de picar l'ullet al lector. Gairebé res és gratuït i gairebé tot acaba sent una prèvia del que vindrà després.
Ritme trepidant
El ritme és trepidant, i els diàlegs, creïbles i molt millor endreçats en la segona part de la novel·la --tutéame. Después de amenazar a mi familia, no hace falta que te andes con gilipolleces, hijo de puta". No hi falten dures descripcions, a vegades igual de contundents que les el·lipsis.
Hi ha moments en què se't remou tot. Pura novel·la negra, però amb apunts de narrador privilegiat. Daniel Santiño juga amb l'avantatge de saber i haver viscut situacions que un escriptor convencional no experimentarà mai. I, el més important, ho sap aprofitar perquè el lector conegui detalls que no trobarà en la gran majoria d'obres del gènere, des dels passos que es donen en una investigació als protocols d'actuació i d'autoprotecció, quin és el millor material per a conservar les proves...
Certs cops de destral
No hi falten cops de destral a certs aspectes de l'ofici --"Santino sabía que la formación básica que recibían los agentes de policía en materia de investigación era insuficiente, por no decir una mierda"-- ni reflexions sobre el paper i l'ètica dels mitjans de comunicació, i el pes del passat. Tampoc frases brillants: "sabía que el miedo podía hacer temblar a una persona con mucha más intensidad que el frío".
Daniel Santiño, lector gairebé (o sense el gairebé) obsessiu, ja prepara la seva segona novel·la, també amb Víctor Santino com a investigador. Té un gran repte per a estar a l'altura de la primera, amb un final amb molts matisos i un de molt personal.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada