12 de febrer de 2015

Entrevista amb Lluís Llort, autor d”Herències col·laterals’

[Llegir en cas d'incendi, febrer de 2015]

Herències col·laterals (RBA La Magrana), l’advocat Ernest Claramunt creu que ha tancat el negoci perfecte. Ell pagarà una pensió vitalícia a la Francesca Puigmajor, una velleta de gairebé vuitanta anys, i, a canvi, n’heretarà el magnífic pis de l’Eixample quan ella hi falti. Un negoci rodó, almenys a primera vista. Però no tot són flors i violes. La Francesca se’n farà un fart, de complir anys. L’Ernest no tindrà tanta sort i la seva família, caiguda en desgràcia, haurà d’afrontar el deute. Com? Quan una persona normal s’enfronta a una situació no controlada pot ser capaç de qualsevol cosa. Que li expliquin a la Francesca, amb una herència personal menys reeixida que el seu patrimoni. Com ja ha demostrat amb anterioritat (Si quan et donen per mort un dia tornes), a Lluís Llort els personatges li van com un guant, enfundat amb la ironia i la desimboltura necessàries per ordir una trama en què passat, present i futur no deixen ningú indiferent.


“El passat és un temps verbal sobrevalorat”


Laura De Andrés. Barcelona
Ja ho diu la sinopsi d’Herències col·laterals: vés amb compte amb el que deixes en herència…
Sovint, si més no els que ja tenim una edat, tenim el mite de “l’herència de la tieta d’Amèrica”. He volgut mostrar que d’herències n’hi ha de moltes menes, de propietats i diners, sí, però també de traumes, deutes… secrets.
Un llibre està inspirat en un fet real.
Fa bastants anys (potser 8 o 10 o més) vaig llegir a alguna banda un breu (no era més que això) en què s’explicava que un advocat de París havia ofert una pensió vitalícia a una iaia a canvi de quedar-se el seu magnífic pis al centre de París quan ella morís. Vint anys després l’advocat va morir i la vella va aguantar fins passats els 100 anys. Aquesta anècdota així de despullada em va quedar al cap i, tenint en compte que la meva memòria i jo som una parella oberta (vull dir que ella marxa amb qui vol perquè sovint la busco i no hi és), al final la vaig aprofitar. Sumat a un tema de fons que feia temps que volia tocar, el de la tercera edat i la perillosa piràmide social  invertida que hem construït. I tot en un fons de novel·la negra, naturalment.
Herències col·laterals no és una novel·la negra tal com els estudiosos entenen el gènere. S’han desdibuixat els seus límits tradicionals?
Desdibuixat no, ampliat i enriquit! Bromes a banda, sóc poc acadèmic. Gairebé diria que m’obsessiona evitar les trames previsibles i els estils literaris… bullits, que es limiten a repetir fórmules que ja ranciegen. Em guio per la intuïció i si una trama se’m gira cap a una banda la segueixo, i si no és prou canònica… no m’importa. Només m’importa enganxar el lector i, en la mesura del possible, sorprendre’l i que passi una estona distreta. Tampoc tinc pretensions més elevades, no li haig d’ensenyar res a ningú. Vull desdramatitzar el fet d’escriure.
Sigui negra o no, la novel·la deixa clar que qualsevol persona normal, en un moment donat, pot tenir els motius necessaris per cometre un crim.
Aquest és un dels jocs dramàtics que m’agrada jugar, si més no en les darreres novel·les. Agafar gent “normal” (caldria definir què vol dir això, però ara no toca) i arraconar-los i putejar-los fins que es veuen forçats a prendre grans decisions. Matar no ha de ser gens fàcil, per molt que el gènere ho faci creure, en novel·les, pel·lícules, sèries… El repte és que algú normal es plantegi un assassinat i resulti versemblant dins del micromón que he creat. Em satisfà quan, en algun cas, he pogut saber que els lectors hi participen, s’impliquen i opinen sobre el que fan i el que haurien de fer els personatges. Quan se senten identificats o quan critiquen als personatges, no a mi. Això vol dir que se’ls creuen del tot i és el millor que se’m pot dir.
Fas el retrat d’una família benestant en decadència, els Claramunt; un panorama, en certa manera, molt actual.
En la novel·la negra i policíaca surten crims de les classes socials més altes, però sovintegen més les dels baixos fons. Admeto que la tria em venia forçada per l’anècdota inicial. Si l’advocat té calés, la família també. Si la vella té un gran pis a l’Eixample, té o ha tingut diners. Si l’advocat mor, la família pot tenir una bona herència. Però l’autor (jo) pot decidir que no tot és tan fàcil.
Pel que fa a la situació actual no hi estic d’acord: durant la crisi econòmica recent i vigent la classe mitjana és la que més ha perdut. Els rics, diuen els que en saben, s’han fet més rics o, en tot cas, no han perdut gaire.
Els Claramunt viuen en una Barcelona venuda als negocis immobiliaris. Tenies la voluntat de denunciar una ciutat també en decadència?
Fa uns anys que quan escric em proposo explicar històries, mostrar personatges, sense obligar-me a plantejar un tema concret de fons, un concepte intel·lectual que sigui l’excusa de l’obra (ho havia fet, tot sigui dit). La novel·la negra sol ser crítica perquè parla del present i de la part més fosca d’aquest present. A Herències col·laterals surten molts temes socials, cada lector es fixa en els que més l’interessen o el toquen de més a prop, però jo no pretenia parlar-ne de cap. I de tots. Els personatges viuen en un espai que, de fons, és un escenari en què reprodueixo la realitat com la veig. De manera crítica? Això dependrà de cada lector.
D’altra banda trobem la Francesca Puigmajor, la velleta que tothom donava per morta en un tres i no res, i que ja acumula més de cent anys. I que, sense recança, reconeix en un moment del llibre que “pots arribar als 105 anys i encara no haver-ho vist tot”!
M’ho vaig passar molt bé creant-la. En algun moment vaig dubtar si era oportú per al ritme de l’obra explicar la seva història tota seguida, com una novel·la dins de la novel·la… Vaig decidir que sí. Era la manera que el lector conegués tota la seva història abans de situar-la davant els diversos conflictes que té. Fa lleig que ho digui jo, però és un personatjot!
La Francesca porta molta vida a les seves espatlles, i no només pels anys passats. A través d’ella, i dels flash-back, retrates la història d’una família amb poder al llarg d’un segle. Negrers de finals de segle, industrials d’abans de la guerra civil, estraperlo en la postguerra.
En veurem obligat, d’alguna manera, a ambientar les diferents trames amb famílies benestants i com que un dels personatges era nascuda a primers del segle XX, vaig escriure una història amb tints melodramàtics, fins i tot en l’estil narratiu. Sempre manat pel que em demanaven els diferents personatges, no per abocar la documentació acumulada, que és un defecte que sovint veig en determinades novel·les.
També s’ha enfrontat als abusos dins d’un matrimoni de conveniència. La Francesca, però, és una dona forta, molt forta.
És forta, sí, però també es va endurint. Com li pot passar a tothom. De fet, diversos lectors m’han fet adonar que tots els personatges d’aquest obra tenen carències afectives. I penso que tenen raó. El que sí que és previst, però, és que cap és blanc o negre. M’agraden els grisos (per això les meves novel·les no són negres del tot), que cap sigui collonut, com la mateixa Francesca, que té els seus defectes de gruix; ni cap dolent del tot, com el seu marit Salvador… tot i que li fa el que li fa i és com és.
Personatges amb carències afectives i víctimes d’esperances estroncades. El futur que havien pensat per a ells no s’ajusta a la realitat que els ha tocat viure.
No diré que és el que ens passa a tothom, però sí al 99,9%. Fem unes projeccions de futur que no solen coincidir amb el que finalment passa. De vegades l’error és de poca importància i d’altres ens gira la vida com un mitjó. De vegades en som responsables, dels canvis de rumb, en altres en som les víctimes d’un accident o de la mala sort o males intencions de tercers. Penso que en això, els personatges d’Herències col·laterals també són força normals, el que passa és que focalitzo els instants dramàtics de la seva vida que m’interessen i per això guanyen volum i pot semblar una col·lecció de desgràcies i infortunis. De fet, la Francesca passa molts dels seus 105 anys vivint prou bé, però no ho descric.
En aquest cas, com en la vida real, cadascú carrega la seva penyora. El passat sempre torna?
Són personatges que estimen i són estimats, però per sota -en algun cas molt per sota- del que seria desitjable. Ep!, però que cap futur lector s’espanti, que la novel·la té força humor i un ritme molt dinàmic! Que no és un dramón! I sobre si ‘el passat sempre torna’, és un bon eslògan per a la contraportada, però si ho prenem com que hi ha justícia o que el pas del temps al final posa les coses (persones o situacions) allà on se suposa que toca… no ho crec. En general no crec en la justícia, ni legal, ni humana, ni divina. El passat és un temps verbal sobrevalorat. És millor el present.

________

La portada

herencies

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative