Hi ha editorials que han sobreviscut gràcies a la novel·la negra. Hi ha més negre, és millor i està connectant amb el públic, apunta el comissari de BCNegra.
Segons Paco Camarasa, en una novel·la negrecriminal el que no s'accepta és l'avorriment i sempre parla de la qüestió més important i segura: la mort.
Sergio Collado
A Paco Camarasa el podem trobar com a responsable de la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta, però també és el comissari coordinador –i un dels fundadors– de BCNegra, la Trobada de novel·la negra de Barcelona que ha tingut lloc del 29 gener al 7 de febrer. Aquest any compleix la seva desena edició amb les habituals presentacions de llibres, conferències, cicle de pel·lícules i s'ha obert així mateix a la novel·la gràfica, entre altres activitats en les quals participen Ajuntament i editorials. La novel·la negrecriminal, com ell l'anomena, està més activa i de moda que en les últimes dècades i per aquest any han convidat a visitar la ciutat marítima a escriptors del gènere tan en voga com Sue Grafton, Philip Kerr, Alicia Giménez Barlett, Anne Perry o Dolors Redondo. Parlem de la Trobada, de la salut del gènere literari, del paper del paper, del Barça i de la mort.
La Trobada de novel·la negra de Barcelona compleix 10 anys, com s'arriba?
L'homenatge a Vázquez Montalbán de 2005 va sorprendre a l'Ajuntament per l'èxit de públic i la gent que arrossegaven els actes de novel·la negra. Barcelona és la gran capital de novel·la negra d'Europa: hi ha col·leccions, hi ha la Biblioteca La Bòbila, estem nosaltres com a llibreria especialitzada, hi ha clubs de lectura. Es podia fer un festival de novel·la negra com el de Gijón o com fan moltes ciutats de França i Itàlia. La idea era combinar públic i privat, demanar subvencions és complicat. L'Ajuntament posaria els seus mitjans i les editorials el que fessin durant l'any per concentrar-ho en una setmana i tenir més força davant la premsa.
Com es negocia amb l'Administració i els altres protagonistes quan cadascun té els seus interessos?
Negociar és fàcil si saps què demanes i quant demanes. L'Ajuntament vol públic, sortir en premsa i que les coses vagin bé. Les editorials volen que els seus autors siguin coneguts i públic. I els autors volen passar-ho bé. Aquí un autor té més públic que en moltes de les seves presentacions juntes... a més que fan rutes gastronòmiques i poden prendre una copa tranquil·lament a les 12 de la nit. I el públic? El públic pot veure a aquest autor que li agrada però al que no ha posat cara o que no sap com parla. BCNegra està orientada sobretot perquè el lector ho passi bé.
Es pot parlar de la Trobada en termes de maduresa?
Sembla que ja estigui consolidada encara que tenim problemes de creixement... No volem que el públic es quedi fora però sobretot que serveixi perquè la gent llegeixi més novel·la negrecriminal. Hem arribat a la maduresa per les rutines i intentem coses noves: consolidar la relació amb la Filmoteca, el MNAC... Ens agrada tenir còmplices.
Es diu que el gènere negrocriminal pot ser una expansió del periodisme.
Arribem on no arriba el periodisme, no perquè no sàpiga sinó perquè no pot. Els periodistes narren la realitat, però no la veritat, encara que la sàpiguen: només poden narrar el que és demostrable. El novel·lista sí pot narrar la veritat mitjançant la ficció, que no és atacable. Els periodistes no ho poden demostrar perquè els poderosos tenen gabinets més potents. Aquesta és la limitació que no té un novel·lista, pot fer un personatge semblat al real i explicar el que els periodista saben però no poden demostrar.
Hi ha hagut un augment brutal de la novel·la negra també a Espanya.
Al nostre país ha passat un fenomen molt curiós, hi ha relleu i no relleu generacional. Juan Madrid, Andreu Martín... els iniciadors dels 70 o 80, segueixen escrivint; la generació dels 90, que ja són madurs: Jiménez Barlet, Lorenzo Silva... segueixen publicant; després estan els nous, Alexis Ravelo, Víctor del Árbol... que quan parlen de Barcelona, no poden parlar del desaparegut Barri Xino i busquen nous escenaris i formes de narrar aquesta ciutat. Així mateix, fa 10 anys era molt difícil trobar escriptors que les seves novel·les no passessin a Madrid o Barcelona, en aquest moment hi ha un crim que passa a Menorca o a Navarra. El públic anirà depurant als autors i uns altres no tornaran a publicar per la crisi editorial. La realitat és que hi ha editorials que han sobreviscut gràcies a la novel·la negra. Hi ha més negre, és millor i està connectant amb el públic. L'auge ha estat espectacular... i està per quedar-se.
Un dels èxits d'aquest gènere és que sempre ha cuidat molt la forma?
Té unes característiques que fan que sigui fàcil apropar-se. Però els codis propis del gènere tenen un perill: els codis signifiquen que hi ha lectors fidels i que els coneixen perfectament. Són perillosos, no significa que no acceptin novetats, però han d'estar ben fetes. Una novel·la pot ser de personatge, de trama, d'atmosfera però el gènere en si sempre narra una història: no hi ha un exercici literari.
Per exemple, què és irrenunciable en una novel·la negrecriminal?
El que no s'accepta és l'avorriment. Sempre ha d'explicar una història i ho farà perquè sempre ens parla de la qüestió més important i segura: la mort. I el que pregunta és qui és el culpable. El narcotràfic existeix, però només són culpables els narcos?, no ho són els bancs que permeten el seu blanqueig o la corrupció que està en els inicis de la novel·la negra?
Quina ha estat la línia de selecció d'autors per a la trobada d'aquest any?
Col·laborem amb les editorials i busquem els que tenen novel·la nova, poden venir i volen estar amb nosaltres. El que les llibreries volen són autors que portin novetats i, per sort, tenim autors que interessen als lectors. El públic vol parlar amb els autors que acaben de publicar. Així mateix, complementem amb seccions com la tradicional de cinema i, aquest any, afegim la de novel·la gràfica.
Hi hauria competència entre la proliferació de sèries de Tv i els llibres del gènere?
Les sèries estan influint en com narren els autors, la gent vol llibres amb l'agilitat que tenen aquestes. No pots parlar de narcotràfic o laboratoris després deBreaking Bad; no pots parlar de la il·legalitats en una ciutat després de The Wire. Després hi ha una qüestió fonamental, part de la crisi del llibre i la lectura és que tenim molts més motius d'entreteniment. I un d'aquests és les excel·lents sèries que veiem. Ara en les tauletes de nit hi ha llibres i sèries.
Com va la indústria del paper i quin paper tenen els llibres digitals?
Sóc un defensor dels llibres digitals, del que no ho sóc és del mecanisme pel qual es pirategen, el problema està que creixi la venda d'aparells però no la de llibres digitals. Els escriptors no poden cantar en un concert i necessitem autors que puguin viure d'escriure. D'altra banda, ara és més fàcil autoeditar-se en digital o en paper i necessitem també editorials, em fio del seu criteri. No m'agrada la democratització de la xarxa quan ven que tots són iguals. No em llegiré un llibre digital perquè sí, importa qui m'ho diu i com m'ho diu, les editorials són prescriptores. Quan el llibre de paper s'hagi acabat, hi haurà uns altres.
El nou llibre de Kerr parla del futbol actual. Què et diu el nas sobre tot el que passa en un club com el Barça?
Primer, el Barça és més que un club. Dit això, estic convençut que hi ha ganes de buscar les pessigolles però si tu no fas determinades il·legalitats, no te les poden veure. El problema està en què aquestes il·legalitats moltes vegades tenen el greuge comparatiu. La diferència entre Barça i Madrid és que el Barça és molt complex, mentre que el Madrid és el de sempre: Florentino Pérez és com un xeic àrab. Segur que alguna ha fet, que es pugui demostrar o no ja és una altra història; que mereix una novel·la negríssima? segur, ningú arriba a res sense fer res. Confio que els culés comencin a exigir la mateixa regeneració que es demana a altres nivells. Hi ha massa interessos al voltant del Barça com perquè els gols de Messi siguin suficients.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada