30 de gener de 2015

“Sherlock Holmes és un valor occidental, com Hamlet”

[El País, 29 de gener de 2015]



    "El gènere negre està fluixet aquí; els autors no llegeixen: perden el temps a Facebook", diu el llibreter, comissari de BCNegra


    Carles Geli


    Ell diu que no en farà mai cap perquè “no sé escriure i sóc un lector fàcil”, però a banda de tenir un aire al tinent Colombo amb ulleres, Paco Camarasa (València, 1950) acumula material vital per una novel·la negra-criminal: estudiant d’Econòmiques a la València de 1971, quan celebrava al furgó policial que el duguessin a presó després de 19 dies perquè així ja no el podien torturar més a Jefatura, exmilitant del PC i cronista esportiu per a Mundo Obrero. El 1976 una bomba va mig destrossar la seva llibreria La Araña, després Pablo Neruda. “S’ho atribuí un estrany GIP, Grupo Incontrolado Patriótico; però va ser un grup de la Guàrdia Civil”, diu qui el 1988, després de passar per una distribuïdora de llibres, arribà a Barcelona per amor a Montse Clavé, funda amb ella la llibreria especialitzada Negra y Criminal i ara fa 10 anys va vendre a l’Ajuntament la idea d’un festival de novel·la policíaca, la BCNegra, “el millor del gènere a Europa a l’hivern”, defensa.
    Pregunta. D’on surt el festival?
    Resposta. Havia estat a la Semana Negra de Gijón, i em va semblar que podria funcionar una cosa semblant. Havíem fet una trobada quan l’Any del Llibre i la Lectura... Les coses van així... Bé, jo mateix vaig començar amb la novel·la negra el 1967-1968, perquè vaig agafarCosecha roja de Dashiell Hammett, publicat a Alianza amb pròleg de Luis Cernuda, pensant-me que era una cosa política sobre camperols andalusos. El gènere estava mal vist a la universitat, sort que després va venir Vázquez Montalbán i ens donà la coartada intel·lectual. Jo sóc nascut el 1950, com l’inspector Salvo Montalbano, d’Andrea Camilleri.
    P. La sensació és que han canviat molt les coses des d’aquell 2006, quan amb prou feines s’omplia el petit espai de La Virreina...
    R. El més important és que hem tret el gènere del gueto on era. S’entenia com un subgènere, un entreteniment fàcil de llegir, i, en conseqüència, per a la crítica era fàcil d’escriure, fet pel qual no tenia valor... Ara la crítica i el públic ja sap que John Banville no és un burro quan signa com Benjamin Black, ni que José María Guelbenzu és un escriptor més dolent quan fa novel·la negra.
    P. El gènere, però, també ha evolucionat: dinamisme temàtic i estilístic; el femicrime...
    R. S’ha fet més realista; ja ningú mata com Agatha Christie. La realitat s’ha fet més dura i complexa, i tots sabem ja que el periodisme no pot explicar la realitat, sinó allò de què només té proves, o el que li deixen dir els poder fàctics; als darrers temps es destapa com mai el narcotràfic, i és Don Winslow qui ens en dóna les claus. Cada vegada hi ha més preguntes sense resposta i la narrativa negra ho intenta cobrir... A més, funciona com a entreteniment en plena crisi. I en tot això nosaltres hem ajudat una mica, especialment en el català, que estava pitjor.
    P. Curiós, perquè aquí als seixanta-setanta hi hagué la imponent sèrie de La Cua de Palla...
    R. Era pionera, però es va tancar perquè no venia, i al final va passar que, durant anys, per no trobar, no trobaves una Agatha Christie en català. La cosa ha millorat, és clar, però si un dia Catalunya és independent serà l’únic Estat al món que no tindrà viu el catàleg de Sherlock Holmes en la seva llengua. Holmes és alguna cosa més que un detectiu, és un valor occidental, com Hamlet. Qui no ho vegi així té un problema.
    P. Potser s’ha passat a l’altre extrem: no hi ha novel·la que no presenti un crim ben recargolat i un detectiu o assassí ben estrafolari.
    R. L’eclosió del gènere i la influència dels mitjans audiovisuals obliga els escriptors a fer dobles i triples salts mortals: un assassí en sèrie avui no funciona si no té motivacions o rituals ben estranys; ara tinc al taulell cinc o sis assassins que tenen Alzheimer; Stieg Larsson, en introduir un hacker a Millenium, creà tot un subgènere. I crec que n’ha nascut un altre, del tipus National Geographic amb crim organitzat, on s’involucra un país o una cultura llunyana... Responen a un mercat; però sempre hi ha qui voldrà la truita de patata i ceba sense desconstruir.
    P. No sembla, però, que s’abordin gaires temes d’actualitat.
    R. El problema és que la majoria de coses que ens poden explicar ja les sabem. Què ens ha d’explicar una novel·la sobre Bárcenas o sobre els ERO a Andalusia, amb un xofer traficant de cocaïna i tal? Ésxungo... Aquí, el gènere, o aporta entreteniment pur, o cal que ens digui allò que no sap ningú i aportar una reflexió.
    P. El lector també ha canviat. Quin és el retrat robot dels assistents a la BCNegra?
    R. Gent d’uns 40 anys, més dones que homes i força bons lectors, d’uns tres llibres al mes, i que segueixen un autor; de joves, pocs: els seus hàbits ja no passen per la lectura.
    P. BCNegra va fer rècord l’any passat, amb 9.762 visitants, un 50% més. La culpa és de la presència d’Andrea Camilleri. L’star system no és un model perillós que obliga al creixement?
    R. Les xifres globals em preocupen relativament, m’interessa molt més comprovar que a les taules rodones amb autors novells hi van anar entre 80 i 100 persones. El nostre model és el d’un festival literari a partir de taules rodones, autors, debats... amb un parell d’autors estel·lars. I si continuem així? Per què hem d’anar a buscar els 20.000 assistents? Interessa més consolidar el fet que cada cop ve més gent de fora de Barcelona i que els assistents estan en llocs més ben condicionats.
    P. L’Ajuntament hi creu prou?
    R. Sempre tenim problemes de pressupostos, és clar. No podem publicar ponències, ni fer segons què... És cansat. Però ara em preocupa més el deteriorament del sector editorial, que fa que no hi destinin els recursos humans ni econòmics idonis.
    P. Què li manca a BCNegra?
    R. Més grans noms, poder-los portar independentment que treguin llibre o no. Però aquí juguem entre l’interès públic i el privat: si porto autors menys coneguts que han publicat, així també reforço una col·lecció o una editorial. El que sí que vull mantenirés la voluntat de no ser un gueto, de fer-ho entre dos o tres autors i amics editors que ens portem l’un a l’altre sense mirar res. Això ja passa en altres trobades.
    P. Enguany hi ha més de mig centenar d’actes...
    R. Sí, haurem de parar-ho aquí, no podem seguir creixent més.
    P. Defensa que Barcelona és la capital de la literatura negra-criminal. Hi ha editorials, autors, dues biblioteques (La Bòbila i la de Montbau), una llibreria, personatges... On és la gènesi d’això?
    R. En el franquisme: Barcelona no era la capital de l’Estat, però sí de la indústria; tenia port i això implica contraban de niló i tabac, un barri Xino al voltant... i després, que érem a 100 quilòmetres de la llibertat, França, i aquí s’estudiava francès i podies llegir de tot.
    P. La gran novel·la negra de Barcelona quina és, però?
    R. Tret dels clàssics Vázquez Montalbán amb la sèrie Carvalho i Francisco González Ledesma, crec que s’està fent encara. Costa, perquè tot està molt tocat, ja; fins i tot el barri Xino ja no ho és. Crec que gent com Carlos Zanón, Víctor del Árbol i Lluís Llort l’estan creant... Zanón es belluga ara per Horta-Guinardó; Teresa Solana, per la Diagonal amunt... Veurem.
    P. Com està el gènere a Catalunya i Espanya?
    R. Ha millorat, però en general és fluixet. Es publica massa cosa que no és més que una idea allargassada en una atmosfera o un personatge concret... Aquí encara es creu que escriure negre és fàcil. Però per fer-ho cal llegir-ne molta, i els nostres escriptors llegeixen poc. I el seu pitjor enemic és Facebook: el temps de lectura el perden a la xarxa social, pensant que així alimenten el personatge i les seves vendes.
    P. I no és així?
    R. No. Facebook serveix per conèixer gent, però no per vendre llibres. Facebook només consumeix moments Facebook.


    0 comentaris:

    Publica un comentari a l'entrada

     
    Google Analytics Alternative