8 de gener de 2015

L'Allan Poe català

[El Punt Avui, 8 de gener de 2015]

El codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negres de Salamanca, Àlex Martín, presenta un estudi sobre Rafael Tasis, precursor en català del gènere policíac


Lluís Llort


Rafael Tasis, novel·lista policíac és el nou assaig que ha publicat Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) a l'editorial Alrevés, després de La cua de palla: retrat en groc i negre (amb Jordi Canal) iCatalana i criminal: la novel·la detectivesca del segle XX (en aquest cas, amb Adolf Piquer i publicat per Documenta Balear).
Què atrau tant d'aquest gènere a aquest professor de llengua i literatura catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negres a la Universitat de Salamanca? “Quan era estudiant a la universitat m'avorria, m'interessaven poques coses, fins que vaig descobrir Manuel de Pedrolo quan em va caure a les mans Joc brut. Em vaig sentir atrapat i angoixat amb la història d'un ciutadà normal que perd el control de la seva vida davant els encants d'una dona. Vaig anar descobrint més autors autòctons (Jaume Fuster, Maurici Serrahima, Llorenç Sant Marc) i clàssics (David Goodis –per mi és el millor–, Horace McCoy, Jim Thompson), i, a partir d'aquí, em vaig convertir en «una màquina de llegir novel·les policíaques», com diria Thomas Narcejac.”
Després de dos assajos que aborden anàlisis del gènere des d'una visió panoràmica, en aquest cas Martín centra el focus en un sol autor, si bé de manera exhaustiva i, a través de les circumstàncies de Tasis, també ens parla dels inicis del gènere en què, “publicar novel·la negra i policíaca en català era extravagant, una quimera”.
Rafael Tasis (Barcelona, 1906 - París, 1966) va ser un escriptor precoç i prolífic, a més de polític i activista cultural. Tasis va instaurar part de les bases del gènere en català amb la trilogia formada per La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar(1956) i Un crim al Paralelo (1960); l'ordre de publicació no es correspon al d'escriptura, ja queUn crim al Paralelo va ser la primera, escrita el 1944, com La Bíblia valenciana.
Àlex Martín no dubta a catalogar Tasis d'Edgar Allan Poe català. “Tasis no va ser el primer a escriure novel·la policíaca a casa nostra, abans ja ho havien fet Antoni Careta (Les conseqüències, 1888), Cèsar August Jordana (El collar de la Núria, 1927) i Merce Rodoreda (Crim, 1936). Ara bé, la seva aportació és diferent. Rafael Tasis és el primer a adonar-se de les possibilitats narratives de la novel·la policíaca, que van molt més enllà d'una literatura d'evasió. Gràcies a l'exili parisenc, entre el 1939 i el 1948, Tasis llegeix amb devoció autors com ara Simenon, Hammett, Chandler, Spillane i Boris Vian, i s'entusiasma de tal manera que intenta aplicar aquest model a Catalunya. El resultat és l'escriptura d'articles teòrics en defensa del gènere en revistes de prestigi catalanes, tres novel·les policíaques ben barcelonines, traduccions, un epistolari fascinant i ressenyes literàries. Tot plegat, el consolida com l'introductor real del gènere. En definitiva, el nostre clàssic, el nostre Edgar Allan Poe.”
Tot i el rigor i l'exposició de tall acadèmic, Rafael Tasis, novel·lista policíac resulta molt amè tant per la contextualització que fa Martín del gènere i de l'autor com per la relació de la correspondència de Tasis amb altres autors, tot plegat fruit d'una extensa documentació. “Fa més d'una dècada que treballo sobre l'obra policíaca de Tasis, Pedrolo i Fuster. El llibre està ple d'anècdotes i d'històries, com ara que Tasis va escriure la seva primera novel·la policíaca sota l'amenaça de les bombes nazis sobre París, mentre anava a collir pastanagues per alimentar la seva família; l'existència d'un manuscrit inacabat dels seus personatges serials, i la molt sucosa correspondència de l'autor amb altres intel·lectuals”, com ara Calders, Tísner, Bartra, Benguerel, Bladé, Canyameres, Fuster, Guansé, Murià i Serrahima, entre molts altres.
La novel·la negra més clàssica se sol emparentar amb el jazz, potser perquè els uneix l'ambigüitat moral, els personatges perdedors, la melancolia, la nocturnitat, la sensualitat, el fum de tabac, el gust de whisky i... el victimisme. Les complicacions per interpretar i enregistrar jazz a Catalunya mantenen un rum-rum queixós, com passa amb la novel·la negra. Per això és agradable que Àlex Martín surti una mica de la cova en parlar del present del gènere: “El respecte ja l'hem guanyat. Vivim un moment d'eclosió de premis, festivals, blocs, activitats i, ep!, d'especialistes, que n'han sortit de sota les pedres! La llàstima és que ara sembla que tot s'hi val. De qualsevol cosa et fan una novel·la policíaca. Ha succeït allò que anticipava Manuel Vázquez Montalbán, que «el futur de la novel·la policíaca depèn de deixar de ser una literatura de gènere i convertir-se en literatura en general». Encara que no m'agradi gens ni mica, això avui és una realitat. D'altra banda, de lectors n'hem tingut sempre, tot i que abans s'amagaven perquè era una literatura de manlleu, d'hores baixes i viatges inhòspits. Crida l'atenció, i ho constato en l'assaig, que Espriu, Carner, Calders, Murià i Bartra reivindiquessin les novel·les policíaques, tot i que amb la boca petita.”
Àlex Martín, professor de català en, diríem, terra hostil, no s'està d'oferir l'altra cara de la moneda per reivindicar altres autors que qui sap si seran protagonistes de futurs estudis seus. “Ens oblidem ràpidament de les patums i vivim temps d'efervescències. En el cas del gènere negre i policíac en llengua catalana, és claríssim. És vergonyós que fins fa deu anys no hàgim tingut una història del gènere, i que autors com ara Tasis, Pedrolo, Jaume Fuster i M. Aurèlia Capmany (i Montserrat Roig, fora del gènere) hagin caigut inexplicablement en l'oblit. Cal reivindicar i estudiar els nostres clàssics.”



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 
Google Analytics Alternative